Autors i Autores

Vicent Salvador

Coberta del poemari Calabruix.
Coberta del poemari Mercat de la sal.

Creació literària

escarabat de tenebra entre menges
i deixalles d'allò que un dia fou
la casa gran on el pinzell de sucre
empolvorava pastissets de glòria.

la casa, el pati de nocturns gesmils
que feien seues calç i pell bullent
–oberts els cossos als terrats del món–
i s’enfilaven lents per les escales.

em palpe el cor en viu –ostra roent–
i el duc entre les mans de cec tossut
al sol d’hivern de la plaça en diumenge
reblerta avui de llavis i campanes.

(Calabruix, 1985)

* * *

I sap que ha d'ofegar el jacint de la vida si vol viure. I sua pena per cada porus desvalgut i seu. Demà mateix, es diu. Ajorna cada nit la cerimònia, perquè el temps és no-res si bé es mira, i qui diu quatre dies diu quatre llunes o un mil·lenni de goig i desesper. Però l'empeny un vent d'iràs-no-tornaràs. Amb llagrimal eixut ha convidat Chaplin, Louis Armstrong, Marc Chagall, tiradores de cartes, arlequins i algun profeta bíblic: que el món sencer és poc per contemplar el crim i fer de testimoni que serà amb les mans netes com escanye l'alè de qui fou randa, miracle, criatura covada per l'amor arquitecte.


Amante non sia chi coraggio non ha (Proverbi toscà)

Germà de pluja, abril incestuós
que has mort de llum per carrerons i sèquies,
avui t'enterre i sé que floriràs
–amb dits d'aram excitaràs acàcies.

Et vaig tesar com un cable de fira.
Ebri de giravolts, despert al salt,
vaig cometre un amor com una casa,
com una catedral de fosca gàrgola.

Per llavar-me les mans, brutes de pena,
he fet un dol d'albat, el que pertoca
al jugador fidel que renova juguesques.

Esperaré, abril meu, el teu senyal,
el corn de caça que ens alerta el múscul
als qui no som escassos de semen ni coratge.

(Mercat de la sal, 1993)

* * *



Sobtadament l'Antàrtida

Sobtadament l'Antàrtida
es dibuixava en somnis,
com una flor immensa esmorteïda
per la grogor austral –pol·len i dol–
que segles de desitjos decantaren
a la pell del planeta.

Em vaig mirar les mans obertes, ermes,
corcades per l'aranya d'un temps altre.
Em vaig escabussar en l'aigua fosca
del mai més, i a l'espill d'acer em veia
com la llebre ferida per la lluna
–ni orient ni ponent.
Dubtava entre la terra on la llavor
espera fer-se arrel de saviesa
o bé deixar-me endur
mar enllà fins la ratlla de l'abisme.

El vaixell ha partit de Puerto Montt.
Conserve el mar als ulls
com un calidoscopi d'enyorança.
Els peus, però, s'enfonsen en la terra.
Entre la femta burxen
cercant a crits l'arrel indesistida.

(Publicat al volum col·lectiu Pont de paraules. Alcoi: Amics de Joan Valls, 2008)

* * *

La cuina de l'escriptura

Veus? ací entre els papers, les lletres i les comes
es preparen els plats de l'àpat de dissabte.
Has posat a remull alguns predicatius
amb gotetes de llima, i un pessic de metàfora
en l'olla del corder. Alerta amb els picants:
no te'n passes de pebre i s'ofegue el lector
desprevingut i dòcil –perdries clientela.
Ets massa agosarat amb la sintaxi abrupta
i amb els tocs de canyella. Relaxa el punt de sal,
la tensió de l'estil, el joc de concessives.
Triaràs un vi amable, sense excessos, harmònic,
i, d'adjectius, els justos però melodiosos.
Si fas bé tot açò no et caldran més receptes
per a guanyar amics i convidats a casa.

Ara, això sí, no oblides que el bon cuiner no perd
l'ocasió de fer del seu ofici alquímia,
interrogant els mots i esprement els silencis
com qui agafa pel coll una frase comuna
i li fa perbocar secrets inconfessables,
com qui busca a l'or fos l'origen de les veus,
mentre la vida passa, capcota, imperceptible,
i ens desfà entre els seus dits de deessa avorrida.

(Publicat al volum col·lectiu La lletra ferida. Castelló: Colla Rebombori, 2010)

* * *

ADAGIS I NOTES PERSONALS (Fragments)


A Carles Jorro, llibreter


No eixiràs a la tele, estimat Carles, desenganya't: hi ha overbooking. A les portes dels canals locals es fan cues immenses de prohoms, d'aspirants vanitosos, d'intel·lectuals de gola fonda i poquet suc. El teu racó és el dels llibres, però no a la coberta, sinó a la rereguarda, als serveis d'intendència de la cultura. Què farien els de les trinxeres sense els queviures del llibreter?

* * *

Ell, era un sultà de l'Orient. Guardava al seu harem els trofeus de les escaramusses d'antany, els dietaris requisats a la tribu, les debilitats secretes d'amics i d'enemics, el preu dels més dignes, les llàgrimes que els súbdits s’empassaven. Tot un tresor de misèries que acreixien el capital destinat al tràfic d'influències.

Ella, ella era allò que se'n diu una perla fina, autocultivada dia a dia, això sí; entesa en verins i subtil en el descrèdit dels adversaris; lliurada sense treva al vici inveterat d'anar buscant el sol que més escalfa.

No hi ha notícia que hagen tingut descendència. La infertilitat de la parella, si es confirma, seria un senyal evident de la misericòrdia dels déus envers l'espècie.

* * *

Castigat ridendo mores. Sí, la fórmula d'estirp horaciana és una troballa plena de bona intenció. És amable el ridendo de la sàtira, certament, però la crònica d'aquest temps i d'aquest país nostre incita a una ràbia inexorable: especuladors que fan de la terra una terra eixorca, polítics mesquins o covards que calen foc a la llengua, com una falla absurda... Esperarem Godot creuats de braços? Caldria escriure un assaig, ara i ací, que dibuixe amb més precisió els límits de la complicitat.

* * *

El darrer canvi de mil·lenni ha estat innovador en la història de la humanitat: els apocalíptics han cotitzat a la baixa.

I tanmateix, encara no hem aconseguit esbrinar cap a on roda el nostre món, trontollant pels camins de l'univers. Perquè, al capdavall, tenim clavada a l'ànima –i a la carn– la imatge de l'itinerari que només en la meta es justifica.


(Fragments del texts publicat a l'Homenatge a Carles Jorro. València: Tres i Quatre, 2006)