Literatura i ciència: un acostament. La meva lectura de Platónov

Cabré, Jaume
Quaderns Divulgatius, 14 2000

Platónov va ser un dels grans silenciats i desconeguts de la literatura russa, com Ossip Mandelstam, Nikolái Klúiev, Anna Akhmatova o tants d'altres. Es va donar a conèixer tímidament durant els anys trenta de les col·lectivitzacions, i l'estalinisme li va tallar les ales: li van confiscar l'obra i li van segrestar el fill, que als quinze anys d'edat va ser acusat de terrorisme i alta traïció i va ser condemnat a deu anys de treballs forçats. En va complir només dos, però va tornar a casa malat de tuberculosi i va morir al cap d'uns mesos. Platónov va afegir un dolor més a la biografia. Va fer esforços perquè Gorki l'acceptés com a escriptor ortodox soviètic, però les autoritats el devien considerar irrecuperable, ja que als seus articles apareixia una visió no positiva i massa irònica de l'estat de la qüestió. Feia por que els seus col·legues reconeguessin que era el mestre de la prosa i que sabia emocionar.
En els contes i en les novel·les de Platónov hi ha un paisatge decididament rus: planures immenses, tardor, cels estrellats, capvespres acolorits i trens que s'allunyen emportant-se la persona estimada, que s'emporten els somnis i deixen els que es queden a l'estació solitària amb el seu present fet de petites misèries i d'enyorança. També és un mestre quan dibuixa paisatges interiors. Amb persones devastades per la pena, lacòniques, avesades a viure en un ambient on les grans distàncies allunyen els cors i on els intervals temporals de dimensions èpiques són assumits amb resignació i dolor. D'altra banda, molts personatges del Platónov novel·lista mostren un enlluernament pel món de la ciència.
La força de la prosa es troba en la facilitat per usar els grans trops, com a elements argumentals essencials, de tal manera que els personatges viuen enfrontats a dos mons, el real i l'imaginat, el del cor i el de la tècnica, el de la generositat i el de la covardia convivint dintre seu. Platónov va morir el 1951 de les seqüeles de les ferides de guerra que va rebre a Txecoslovàquia. Va deixar molta obra inèdita, que a poc a poc s'ha anat donant a conèixer al món sencer, tot i tenir fama d'autor difícil, perquè obliga el lector a participar en la creació i a seguir tots els meandres que ell ha explorat en el moment de crear l'obra.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.