De solituds i silencis

Soler, Eva
Quaderns Divulgatius, 35: Premis de la Crítica de l'AELC 2008.

 

Lloc simbòlic, sagrat, microcosmos de comunicació espiritual; el títol d’aquest llibre ens connecta amb un espai de solitud, veus callades i reflexió, imatge que transmet una realitat originària existent al món poètic d'Isabel Garcia i Canet, radicalment oposada a la de les «grans tempestes», els «crits» i les «màscares».
El poemari que ara presentem, guanyador del XXVI Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó, s'endinsa en l'anàlisi del món íntim, anímic, i de l'obert, terreny ferotge i veloç on s'estableix la pèrdua i l'absència. Dividit en tres parts —«Caverna», «Claustre» i «Ceguesa»— el text és un viatge cap a la il·luminació representada per una realitat originària, última, callada i fosca, molt llunyana d'un present i un futur representat pel dubte, la pèrdua i l'estranyament.
La primera part, «Caverna», encarna la connexió entre aquestes dues realitats: «Són altres realitats que s'encenen enllà de les marjals, / del verd vesprada que dorm en la tardor de les palmeres». Més enllà de tot allò conegut està un món primitiu i ideal: «Són crits, / no tingues por, són ombres que passegen indiscretes / rugositats de pedra, d'aquest caliu de mare que perdura», diu el poema que enceta el llibre «Caverna».
El procés d’aprenentatge és el terreny del patiment i la solitud, l'ésser humà ha de perdre les nocions primigènies per confondre's en un món que l'aliena; així el poema «Solitud» empra la metàora del vol per simbolitzar el creixement i la incorporació a un àmbit tremend i dur: «Pobres aquells / que no saben volar». L'entorn quotidià plena el món poètic d'Isabel Garcia i Canet, acompanya la trajectòria de la veu poètica per fer-la reflexionar sobre un món remot en el temps que es projecta inevitablement sobre el present: «Encara sóc la dona que cridà menuda / des de les aigües pacífiques de sal, / des del pou fosc de lentituds salvatges / al món estèril».
No falten dins d’aquesta part, els poemes directament relacionats amb la creació poètica; d'entre ells destaca «Poema». L'escriptura es rebel·la com un àmbit on té cabuda una extremada sensualitat, un subtil plaer relacionat amb el món corporal, íntim: «M'agrada assaborir-te, / xuclar el suc del fruit fins a embriagar-me». El jo poètic gesta la paraula amb una passió que impregna els mínims actes humans i es converteix en mare natura, en ésser creador per antonomàsia: «M’agrada el teu nom, / gestar-te, i al remat, parir-te». A continuació, l'amor com alè irrefrenable, assumpte lliure i exempt de control; «També l'amor» com l'escriptura manca d'ordre i mesura: «Tantes vegades penses de trobar la persona, / de parir uns bons versos, d'afillar-te la vida».
La segona part, «Claustre», repassa una temàtica nostàlgica dins d'un passat que rebrota al si dels dies presents; en part, nostàlgia dels éssers a «Cabdells de fosca» –«estire els braços, nade / sense nadar, i em quede sola»–, «Instints o Exili», però també nostàlgia de sensacions que mai pareixen retornar: «Perdre's dins el nou cos, naufragar l'invisible». Despunta d'entre els poemes que formen part d'aquesta segona secció aquell que dóna títol al llibre: «Claustre». D'una composició bastant clàssica, el poema destaca per la seua absoluta bellesa i simplicitat: la nostàlgia recala en ell per transformar-se en una profunda malenconia.
Per últim a «Ceguesa» trobem una veu cansada que cerca la resurrecció mitjançant un reconeixement del desig: «Encara bull enllà de la memòria / la desitjosa deu d'aigües calmes», diu el poema «Ara que és tard». D'altra banda, a «L'ofici de viure», amb el soroll de fons de l'obra de Pavese, es contempla la vida com un treball, un procés incansable, un camí aspre i tendre, on cal «treballar les hores com l'artesà la forma». La vida és, per tant, una pèrdua inevitable de temps passats —rancis i tancats, per cert—, però també una contínua lluita per l'existència: «Ens disfressem dels llops d'aquell filòsof, / vivim devorant-nos els uns als altres.»
La poesia d'Isabel Garcia i Canet camina cap a un món poètic propi, meditat i madur, ben delimitat en estil i símbols, en temes i motius. El vers és fèrtil, prolífic, però no complex; les imatges, ben aconseguides, recorren un espai íntim, sensual i, tanmateix, vital i quotidià.

(Levante, Posdata, 16 de novembre de 2007)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.