Em pensava que ja només quedàvem el meu germà i jo dins la sala, però de cop i volta vaig veure un armat en un racó, mig amagat per la columna.

M’hi vaig acostar i vaig dir:

—Què fas encara vestit? Va, corre, que ens faràs plegar tard!

L’armat no es va moure. Estava allà palplantat, quiet i mut com una estàtua. Encara duia el casc posat i això feia que no li veiés bé la cara, però en el que sí em vaig fixar era en les seves cames nues: era l’armat sense mitges.

—Ei, treu-te el casc! Que no em sents?

Ja em començava a posar nerviós. L’Andreu no s’adonava de res, era en un extrem de la sala comptant els escuts.

—Tretze, catorze i quinze… Ja hi són tots.

Em vaig acostar una mica més a l’armat amb la intenció de treure-li jo el casc, però, o ell era massa alt o jo massa baix. L’Andreu sí que podria, o almenys tindria més facilitat que jo per convèncer-lo.

—Andreu! —vaig cridar—. Vine a ajudar-me…

Quan l’Andreu es va girar i va veure l’armat, es va quedar ben astorat.

—Qui ets? —va fer.

No va rebre resposta i s’hi va acostar. L’armat, acovardit i prement el puny de la seva espasa, anava reculant, fins a topar amb la paret. Aleshores el meu germà, lentament, va alçar les mans i, mesurant tots els moviments, li va aixecar la visera.

Quan li vam veure la cara, no sé que es va espantar més, si ell en veure’s descobert, o nosaltres en no reconèixer-lo.

No era ningú del poble. No era cap dels armats que havien assajat el dia abans. Qui era?

—Qui ets? —va tornar a preguntar l’Andreu— Com et dius? Què hi fas aquí?

Amb aquells ulls tan esverats, oberts com unes taronges, ja es veia prou bé que no ens entenia.

—Però digues alguna cosa! D’on has sortit? Com has arribat fins aquí?— insistia el meu germà.

Finalment va trencar el silenci i, amb una veu greu però una mica tremolosa, va dir:

—Miles Marcus sum.

Òndia! Això sí que no m’ho esperava. Ara érem nosaltres que teníem els ulls fora d’òrbita. Ens vam mirar bocabadats, si ens punxen no ens treuen sang.

Encara vam tenir esma de dir a l’una:

—Què…?

—Marcus, miles Marcus sum —va tornar a repetir, aquesta vegada en un to de veu una mica més tranquil i segur. I a poc a poc es va treure el casc, mostrant obertament una cara tan desconcertada com les nostres.

No enteníem res. Només una cosa semblava evident: era un soldat romà de debò.

(Fragment d’Un romà al segle XX. Barcelona: La Galera, 1991, p. 20-23)

* * * 

L’EULÀLIA, abans de sortir de casa, sempre es mira al mirall del rebedor,
NO fos cas que hi hagués alguna cosa en el seu aspecte que fes riure la gent.
SAP que és molt important causar bona impressió. Avui li ha semblat veure
COM una mena de taca a l’abric. En moure’s però s'ha adonat que no era a l’abric.
HA observat amb deteniment aquella taca i ha vist que era al mirall. Cap producte ha
TRASPASSAT el teixit de l’abric. Acosta la mà al mirall, vol treure la taca amb
EL dit. Però en el precís moment que la punta del dit entra en contacte amb el
MIRALL, aquella superfície llisa i freda cedeix, l’Eulàlia és xuclada per complet
I, sense adonar-se’n, es troba a l’altra banda del mirall.
HA anat a parar a un lloc ple d’ombres, reflexos, clarors i foscors, només li ha
QUEDAT l’espai del mirall, una finestra hermètica que li fa ben evident que està
ATRAPADA a l’altra banda de la realitat. Colpeja el vidre i fa grans esforços per
A poder sortir de l’empresonament, però els seus intents són inútils. De sobte a
L’ALTRE cantó, a casa seva, veu el gat que s’acosta al mirall, potser des de la
BANDA de fora la mixeta podrà trencar el malefici. Si ha estat xuclada endins
EN un moment que s’ha produït un simple contacte, de la mateixa manera amb
UN petit fregadís, ni que sigui de la cua del gat, el mirall cedirà i podrà sortir d’aquell
ESPAI claustrofòbic. L’Eulàlia crida la mixeta, gesticula, salta, tot en un intent
PLE de desesperació. Però el gat s’estarrufa i mira estupefacte aquell mirall ple
D’ESPECTRES que té davant seu. S’allunya rabent tot buscant aquell racó que
ÉS el seu refugi, allà, al fons del menjador. L’Eulàlia està desesperada, es veu
INCAPAÇ de lluitar per a sortir d’aquella situació absurda. Pensa que mai més
DE la vida travessarà la barrera transparent, freda i dura. Qui la podrà ajudar a
TORNAR al món real? No es pot comunicar amb l’exterior. I des de dintre?
AL seu voltant ara no veu res, però potser a la nit… En la fosca de la nit hi ha un
MÓN d’ànimes en pena. Ara es recorda d’aquell fantasma que en una mansió
REAL s’amagava de dia i a la nit vagava per les estances fent xerrics i udols,
NOMÉS que no feia por. Però potser per això, aquest esperit la pot ajudar en
UN moment tan il·lusori. Així que, més calmada, es disposa a esperar la nit.
FET i debatut, no pot actuar d’altra manera: esperar… Però vet aquí que un fet
ABSURD serà el desencadenant del final d’aquell malson. La persona que
L’ALLIBERA, sense ni tan sol ser-ne conscient, és l’assistenta. Cap als volts
DE les dotze, entra a la casa i, de manera rutinària, es gira i mira de cua d’ull
LA lluna del mirall. Hi veu una taca. Corre a passar-hi el drap i… l’Eulàlia surt de la
PRESÓ, traspassa el vidre com si es tractés d’aigua. Què va provocar aquella
ESTRANYA situació? Mai no ho sabrà. I la pobra assistenta esglaiada, tampoc.

(“El mirall”, dins Contes verticals. Barcelona: Bambú, 2008, p. 31-34)

* * *

PADRÍ DE LECTURA

Com puc apropar-me a tu?
Què hi ha darrere d’aquesta mirada perduda
de nen indefens, assegut al pati, sol,
ignorant pilotes que boten a prop teu?
La teva absència m’entristeix. Tot i així
m’agrada compartir estones amb tu,
estones que semblen buides,
el silenci és l’única resposta.
Tots dos davant d’un llibre. Passem fulls.
Mentre et mostro els dibuixos, et vaig parlant
dels personatges, de les històries que s’hi expliquen.
El meu entusiasme topa amb la paret
de la indiferència, un dia i un altre.
No vull defallir. He triat ser el teu padrí.
Durant tot el curs busco, penso, cavil·lo,
invento… vull apropar-me a tu.
De vegades una escletxa de llum
s’entreveu en els teus ulls, en un mig somriure.

I finalment, l’últim dia de curs,
al mig del pati, banyat pel sol de juny,
arriba el miracle. Te m’acostes,
et llances al meu coll
i em dius: T'estimo.

(Del llibre Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia. Barcelona: Viena, 2014)