Una vida errant, sense sortir de casa.

Fugir imparable cap als núvols vermells de la distància. Fugir del crepuscle, amb el trot dels cavalls de les hores ràpides, lluny d'allà on s'ensuma la rosada que banya els peus.

Agranar amb impaciència la pols de la incertesa. Espolsar la deplorable actitud de la fatalitat perversa.

L'equipatge dels dubtes.

Ensumar l'olor d'una pell avara.

Segar els niguls arran de la mirada.

Estimar-se com qui sacsa un ametller amb la suor d'agost. Escapçar el cos, voluptuós, com qui tasta la fusta amb desig. Fer-ne llenya de la carn.

Pensar les hores amb una romana, contemplant el laberint de les enyorances: penombra de pinar; olors d'animals morts enmig de la pleta,
a la basca de la marina; les tàperes en flor; l'emprivada.

Enlluernar papers invisibles.

Escarnir el pecat. Pecar sense empenedir-se.

Imitar el blanc pur. Escriure, despullant cada paraula. Imitar el cos.

Inventar l'esclat de l'infinit.

Mirar-se a un mirall trencat.

Recordatori de ciutats estimades. Places i carrers per evocar la bellesa de la nostàlgia.

La remor del mar apropant-se des de l'infinit.

Dibuixar un ventre a un paper de seda i calcar la voluptuositat.

Grafismes que evoquen la capacitat de discrepar.

La vida com a panoràmica. El repertori de la rutina.

Improvisar una constel·lació.

La fragància subtil d'un cos nu a l'arena.

Escometre l'atzar.

Abusar del silenci.

El carisma dels signes abstractes.

Obrir i tancar pàgines. Viure i morir. Abandonar.

La poesia és una resposta ambigua, qui sap si carasses a penes intuïdes a una pàgina en blanc, dissenyada al marge de la vida real.

(Del poemari Carasses. Palma: Moll, 1997, p. 38-42)