Els seus models literaris aniran evolucionant i seran: Gorki i Dostoievski, en els seus inicis, i Proust, en la postguerra. Una obra de permanent interès per a l'autor fou El Quixot, profusament citada en diaris i novel·les, amb els seus dos personatges centrals que representen la lluita tensa i permanent que mantingué Puig entre els dos components antagònics de l'home: l'espiritual i el material.

[...] El fil conductor d'El pelegrí apassionat són les aventures, preferentment polítiques i amoroses, de Janet Masdéu, al voltant i en funció del qual s'agrupen més de dos-cents personatges inventats o pouats de la vida real. Però, paral·lelament a l'itinerari de purgació i perfeccionament de Janet, que es clou amb una mort exemplar, avança el de l'autor, Puig i Ferreter, el d'aquest a través de la seva obra.

(Carme Arnau: "Crisi i represa de la novel·la", a Història de la literatura catalana Barcelona: Ariel, 1987, vol. 10, p. 36 i 44)

* * *

Si bé el modernisme troba a Barcelona una fornal propícia per a totes les experiències, la figura més important del drama regeneracionista sorgeix entre un grup d'artistes i intel·lectuals del Baix Camp, els quals convergeixen i es comencen a fer conèixer a Reus. Així, Joan Puig i Ferreter [...] mena des de molt jove una vida dictada per impulsos i rampells que el reboten d'una banda a l'altra: des de l'intent de suïcidi de 1899, fins a l'estada a França, concretament a la Borgonya, entre 1902 i 1904. El seu teatre, que reflecteix a través de diverses decantacions, les peripècies biogràfiques de l'autor i, sobretot, la seva personalitat, és marcat també per la influència d'Ibsen.

(Xavier Fàbregas. Història del teatre català. Barcelona: Millà, 1978, p. 200)

* * *

No caldria dir que Janet Masdéu, personatge principal d'El cercle màgic, és Puig i Ferreter mateix, que tingué cura de crear-se, en aquesta novel·la, una família fictícia que ell, en realitat, no tingué mai; amb tot, les figures de Joan Masdéu i Teresa -els seus pares-, de l'oncle Hipòlit, de Rosalia, són extretes de l'observació psicològica aguda de l'autor sobre tipus humans que existeixen a tots els pobles de Catalunya". [...] "El cercle màgic cal que sigui considerada com una de les novel·les més importants de Puig i Ferreter, a desgrat que hi alternin passatges d'altíssima construcció literària amb d'altres de mediocres i fins i tot vulgars. És el risc que comporta el fet de convertir la matèria i l'anècdota autobiogràfica en substància literària, de prendre com a font d'imaginació la vida mateixa i ésser-hi fidel fins a la darrera conseqüència.

(Xavier Fort i Bofill. Puig i Ferreter i El cercle màgic. Barcelona: Proa, 1975, p. 10-11 i 18)

* * *

[Aigües encantades] és un al·legat político-social i individualista [...] d'una innegable eficàcia i teatralitat, en una obra compromesa a la qual la desaparició de les circumstàncies immediates denunciades -desaparició relativa- no treu força ni validesa. Hem insinuat un altre punt bàsic: l'individu en oposició oberta, en conflicte, amb la societat. [...] Ningú ha assenyalat, però, el que ens sembla model evident i directe d'Aigües encantades. Ens referim a Un enemic del poble. Les semblances, fins i tot identitats, entre ambdues obres, passen de la simple influència o inspiració. No volem dir amb això que Puig plagiés l'obra d'Ibsen, ni que en fes una adaptació casolana, comprensible i manipulada. Ens sembla que la paraula "model" és prou justa i definitòria.

(Guillem-Jordi Graells. Pròleg a Aigües encantades. Barcelona: Edicions 62, 1973, p. 19-20)

* * *

Potser el novel·lista català més important de la primera meitat del segle XX sigui Joan Puig i Ferreter. Va nàixer a la Selva del Camp l'any 1882: és, doncs, de la mateixa lleva que D'Ors i que Carner. No té, però, cap connexió amb el que D'Ors i Carner representaven. La seva obra i les seves idees resten, absolutament, fora del Noucentisme. I al contrari, en molts aspectes, pot ser alineat entre les supervivències del Modernisme: de fet, és un modernista ressagat. [...] Els personatges de Puig i Ferreter es caracteritzen, en general, per una psicologia torturada, aberrant, en constant desequilibri, i per una 'ideologia' grandiloqüent, ambiciosa en els problemes que afronta, patètica; són, a més, gent esquerpa o crispada, rodamons, exhomes o adolescents sense remei; el narrador els sotmet a drames violents i a aventures mesquines o fantàstiques.

(Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Barcelona: Curial, 1972, p. 247-249)

* * *

Puig i Ferreter era una mena d'estranger a casa seva (i sigui dit en lloança seva). Havia corregut molt per terres de França i portava en l'esperit no sé quina mena de ferides que traspuaven en cert isolament, en certa aspror que el retreia, com enyoradís d'aventurismes dels quals no va aconseguir consolar-lo el terrer pairal ni les escalfors de la llar a la qual tenia dret. Presentada amb tota dignitat, La dama enamorada va constituir un triomf per a Puig i Ferreter tant com per als seus intèrprets, que tots varen esmerçar-hi un esforç meritíssim i encertat. El seu sosteniment en els nostres cartells durant un bon nombre de dies va significar de part nostra un esforç i un gran combatiment intern, perquè l'obra fou refusada pels puristes aburgesats i, demés, el públic, sempre distret i mal guiat per la crítica, no va respondre a les seves qualitats. Però, així i tot, vàrem defensar-la fins on fou materialment possible.

(Adrià Gual. Mitja vida de teatre. Memòries. Barcelona: Aedos, 1960, p. 229-230)