Moria la tarda, que havia estat un sospir, damunt el poble d'A..., arraulit a la falda d'una muntanya esventada. Un moment encara, un sol vermell enrogí les teulades, que en arribar el capvespre s'aplanaven cada dia una mica més i cruixien consiroses, feixugues de xacres i d'anys. Les ratxades s'enduien planúria enllà la respiració de les cases, els torterols de fum que les feien semblar vives i somioses els capvespres quiets.

De barbacanes en avall, la fosca s'ensenyoria del poble. Aquest tenia els carrers estrets i les cases apinyades, semblants a un ramat de bens quan en dia d'oratge fragorós s'afuen en rodona i s'immobilitzen en un apilotament inerme de llana. Així s'havia encongit aquella vileta al recer d'una muntanya per abrigar-se del nord gelat que durant l'hivern fa xisclar els arbres de desesperació i entumeix les aigües als recs.

Aquella hora capvespral, els propietaris que no es trobaven a la ciutat veïna, en els cafès cèntrics, de negrosos bancs avellutats, calentons, on s'hi beu i s'hi juga tot dient-se que ja és tard, els hauríeu vist al cafè del poble, el dominó o les cartes a les mans, una copeta a la vora, o fent rodona, els peus trepitjant-se els uns als altres, apropats a l'estufa, tot absorbint amb delícia l'aire blavís de fum de tabac.

(El cercle màgic. Barcelona: Proa, 1975, p. 7-8)

* * *

Ja fosquejava quan la pluja amainà.
—Tens fred, Esteve?
—Sí.
—Tornem al poble?
—Anem —respongué ell, serè.
—Ardèvol no tenia esma de parlar. Esteve anava amb el cap baix, silenciós i com humiliat. Anava una mica més endavant, potser per amagar el rostre. Però Antoni l'hi veia d'escorç. Les espardenyes plenes d'aigua li feien xip-xap; Antoni endevinava la llefiscor dins la qual es banyaven els peus. Els camalls dels pantalons li regalimaven; l'esquena era fosca d'humitat, la camisa se li havia enganxat al pit. Així i tot, era magnífic i bell.
—Vés a mudar-te, Serení —li digué en embocar el poble—. El temps ha refrescat. Apa, que no et posis malalt!
Esteve s'enravenà.
—És que ja et faig nosa?
—On vols anar així, xiquet? Que no et veus?
—Et volia llegir els meus treballs...
—Vés a mudar-te de cap a peus i torna. Em trobaràs a casa.
Serení obeí de mala gana i ronsejant. Ja llunyat uns quants passos, advertí:
—No són versos, eh? Ara sento més la filosofia.
—Bé, el que tu vulguis —respongué Antoni, esforçant-se a mostrar-se amable.
Què podia escriure, el pobre? Tingué pietat de la seva ment desemparada. Recordà les seves relacions amb ell. Havien estudiat junts dos anys de batxillerat. El pare d'Esteve, sia perquè el veia poc apte per a les lletres, sia perquè anava curt de diners, li tallà els estudis i l'obligà a fer de pagès. Ardèvol, a Barcelona, havia oblidat del tot el seu antic company.
De sobte, poc temps després d'haver publicat el seu segon llibre de poemes, elogiat per la crítica, Ardèvol començà a rebre lletres afectuoses de Serení. Eren unes lletres ardents, plenes d'admiració i de devoció, en què expressava el seu entusiasme per la poesia. Més tard li demanà que l'ajudés a «formar-se»; li confessà que ell també se sentia poeta i que volia Ardèvol per mestre. Ardèvol s'alarmà. El to de les lletres de Serení era excessivament exaltat, revelava una embriaguesa perillosa i una falta de preparació i de control esborronadora. Llavors començà a rebre treballs literaris del seu amic, que els volia publicar fos com fos. Al mateix temps li demanava llibres de Maragall, de Goethe, de Schopenhauer, de Plató, de Ruskin, d'Ibsen, de Maeterlinck, de Tolstoi, de Xavier Viura, de Jeroni Zanné, en una confusa barreja dels noms que sonaven més llavors. «Només dels grans —li deia en una lletra—, perquè jo també vull ésser gran.»

(La farsa i la quimera. Barcelona: Proa, 2000, p. 72-73)

* * *

CECÍLIA: Lo millor que hi ha al món és la lluita. No puc comprendre que un home enèrgic s'acontenti aviat de la seva sort. És una cosa que mata tot gran impuls...

VERGÉS: És cert...

CECÍLIA: Veu? Si avorreixo tant la gent del meu poble és per això. No tenen fe en ells mateixos, sinó...

VERGÉS: Què faran, els pobres?

CECÍLIA (amb certa ironia): Vol dir que no hi ha res més a fer que ajupir-se sota la desgràcia i pegar-se al pit, de cara al cel?

VERGÉS: Bah! Potser sí... però... 

CECÍLIA: Què?

VERGÉS: No som pas nosaltres els qui hem de canviar les coses.

CECÍLIA: Per què no hi hem de poder ajudar?

VERGÉS: No ens preocupem d'això, Cecília. El poble viu inconscientment i poc s'interessa en el que es fa per ell. Vindrà un dia que la bena els caurà dels ulls, a aquests utopistes! Els esforços d'avui hauran resultat estèrils i la vida haurà seguit el seu curs, indiferent...

CECÍLIA: Oh...! descregut...! Amb aquestes idees me seria insuportable la vida!

VERGÉS: Llàstima! La vida...! No la confongui am això, Cecília! Jo que passo l'hivern aquí dalt, tot sol, la sento d'una altra manera: la sento més amb el cor, la vida...

CECÍLIA: Doncs, jo prefereixo la ciutat tumultuosa, on el qui vol sent bullir la seva vida en una immensa fornal...

VERGÉS: Cecília! Sigui com l'ocell que ha traspassat el mar d'una volada i ve a fer el niu del seu amor al campanar assolellat...

CECÍLIA (alçant-se bruscament i fugint cap al balcó gesticulant): Ah!, fora, fora això! Vingui, que veurà la gentada que acaba d'entrar a l'església...

(Aigües encantades. Barcelona: Edicions 62, 2002, p. 34-35)