"Hicieron bien Oller y los Avern en coleccionar los escritos catalanes de Yxart. Ya os he dicho varias veces en el curso de este prolijo estudio que Yxart fue un pensador catalán y catalanista, por más que en lo vivo y ligero de la forma algo se apartase de nosotros. No le llevaron al catalanismo entusiasmos históricos de patriota, sino convicciones de razón. Aprendió el catalanismo, aunque parezca paradoja, en las filosofías críticas de pensadores como Taine, y en las vigorosas plasticidades de la novela de Zola. Lo arrancó, sobre todo, de su mismo cerebro, fundamentalmente positivista. Por esto le interesaban medianamente las gestas de los Peres y los Jaumes, y si bebía alguna vez en la copa del odio á Felipe V era porque la copa estaba hermosamente cincelada y gustaba á su espíritu de artista. Pero halló en defensa del uso del catalán en literatura razones que antes que él nadie había expuesto con tan triunfante lucidez; enalteció y ensalzó cuanto se merecían las obras catalanas quan lo merecían; y sobre todo llevó hasta la pasión, la pasión del convencido, su enemiga militante contra tanto elemento perturbador como en los órdenes todos de nuestra vida cerca y estrecha y ahoga, adulterándolo y desnaturalizándolo, el verdadero genio catalán, el que es nuestro, el que constituye nuestra herencia, el que nos da personalidad, y título de derecho é la vida."

(Joan Sardá. "José Yxart y Moragas", La Vanguardia (Barcelona), 22 de desembre del 1897, p. 5)

* * *

"Josep Yxart es convertí en un crític professional, en el sentit modern del terme. Fou, doncs, una excepció entre els escriptors catalans del període. Però aquesta professionalitat va assolir-la gràcies a les constants col·laboracions a periòdics, revistes i editorials castellanes i mantenint una relació molt ambigua amb la literatura catalana. En realitat, Yxart era un clar exponent -i víctima alhora- de les limitacions de la burgesia catalana -i de la seva intel·lectualitat- durant el període de la restauració borbònica. Desenganyat de la pràctica política (les seves referències al període 1868-1874 són ben clarificadores), es refugià en el món cultural i literari i, amb una posició de crítica ideològica i amb una clara voluntat d'obertura a Europa, tot mantenint un republicanisme de principis traduït en un escepticisme absolut davant les possibilitats de canviar la situació, es mogué dins d'unes concepcions regionalistes del catalanisme (és el seu "catalanisme literari", mancat d'implicacions polítiques) que cregué de bona fe que serien la plataforma cultural per on canalitzar els afanys per incorporar-se, des de Catalunya, ales noves generacions intel·lectuals espanyoles. Amb aquesta intenció, va estrènyer relacions professionals i d'amistat amb Clarín, Pérez Galdós, etc. Aquesta incorporació, però, no arribà a realitzar-se: Yxart -i, com ell, Narcís Oller- no foren mai compresos i la seva situació dins la cultura "espanyola", si és que alguna n'assoliren, no superà mai la marginalitat."

(Jordi Castellanos. "Josep Yxart", pròleg al llibre Entorn de la literatura catalana de la Restauració. Barcelona: Edicions 62, 1980, p. 7-8)

* * *

"Yxart és el primer crític literari modern que ha tingut aquest país. Només la seva situació especial entre dues cultures (o potser no tan especial, atès que és la de tants hommes de lettres del seu temps i, en molts sentits, la del país sencer) explica el desconeixement de què ha estat objecte per part de la historiografia literària espanyola i, durant més de mig segle, també de la catalana. Això, en contrast amb l'estimació de què gaudí en vida entre els literats espanyols més avançats i el paper molt notable que exercí a Catalunya com a crític i orientador en el camp teatral i en el de la novel·la -llegiu, la novel·la de Narcís Oller. Cal dir que aquest paper, per bé que tardanament, li fou reconegut."

(Enric Cassany. 'Introducció', dins Josep Yxart: Novel·listes i narradors. Barcelona: Curial, 1991, p. 6) 

* * *

"Yxart, que fou un dels escassos homes de lletres del segle XIX a Catalunya i un dels pocs a Espanya, visqué entre 1852 i 1895 els canvis ideològics, estètics i polítics que són els pilars del segle XX. D'ell es pot dir el mateix que Maragall afirma de Joaquim M. Bartrina, en el sentit que representa "la topada, de moment anguniosa, del romanticisme, que va perdent ideals vells, i el positivisme que acaba d'enderrocar-los-hi, oferint-ne de nous...", ja que, com ell, desenvolupa el seu pensament a la cruïlla entre aquests dos moviments. 
Amb aquests ingredients, Yxart va saber desenvolupar una obra original i moderna, i alhora arrelada en la millor tradició dels estudis literaris a Catalunya. Una síntesi que avui encara té interès per la intel·ligència que es desprèn del seu punt de vista, la validesa de les seves opinions sobre les obres del seu temps, la tolerància en la formulació dels seus criteris i l'amenitat de l'estil. Per tot plegat se'l pot considerar un humanista i un intel·lectual obstinat a conrear el gust per la cultura literària i artística d'amplis sectors de la societat catalana i espanyola, a fi de conduir-la en el sentit de l'evolució del pensament racional lliure. Potser per això Maragall va dir d'ell que era "un home dels que sembla que, vivint sempre, sempre tindrien raó de viure". Malgrat la mot prematura, pràcticament només en quinze anys de la seva vida va desenvolupar una obra prou sòlida per destacar com una de les figures catalanes i espanyoles més brillants de finals del segle XIX, amb la contribució de les seves aportacions teòriques, que el sobreviuran."

(Rosa Cabré Monné. "Memòria de Josep Yxart", pròleg a Obra Completa. Volum 1. Barcelona: Proa, 1995, p. 13-14)