LO RELLOTGE

Tot sol, vetllant en la cambra ensopida, mentre brunzia en mes orelles lo silenci de la nit, que sembla que se senti, y se girava y regirava lo malalt en son llit d'apelagosa febre, m'ha soptat lo rellotge: tic-tac, tic-tac.
-Ja és aquí!-'he dit, sentint gelar-se'm la sanchde les venes, y ab lo cabell de punta. 
Perquè, realment, aquell tic-tac és per a mi, de molt de temps, l'alternant trepig d'un misteriós y invisible company que may me deixa. Lo brugit de la vida, lo terrabastall del món rodolant, mon propi ser rebullint en mon interior, ofeguen la remor d'aquells passos. Més en quan me trobo sol y en mig d'absolut silenci... tic-tac, tic-tac... Ja és aquí!
La primera vegada que vaig sentir-lo apenes va cridar ma atenció.
Vetllava també un malalt, com are: una parenta de quart o quint grau, a qui havia conegut feya poch y abqui sols me lligava lleuger afecte de pochs dies. L'enfermetat no semblava grave y cedia, al dir dels metges. A l'arribar a la casa, a l'entrar en lo pis a ultima hora, enfonsant-me en aquella atmosfera escalfaida, irrespirable, del lloch on hi hà un malalt; quasi a les fosques, tot-hom de puntetes y ab lo dit als llavis: -Dorm... Are dorm,- venia d'un món ple de llum y calor y xivarri, ubriagat d'ilusions y perfums, ple fins a vessarde la xardorosa sava dels dinou anys. Lo contrast me ferí. Mon company de vetlla s'adormí al cap d'una estona, y al poch rato... tic-tac, tic-tac... lo rellotge vetllava. 
Per la primera volta sa canturia'm sorprengué y em comunicà no sé quin neguit inexplicable y negre. 
Però mos dinou anys triomfaren de tot. 
Passaren curts instants. A l'acompassada respiració de la malalta y als ronchs intermitents de mon company vaig escriure versos, cartes, apuntes, rublerts d'esperances y entusiasme, plens dels records de fòra, tot alegria y ventura. En va'l rellotge, ab certa persistencia xinxosa, continuava tic-tac, tic-tac. Fins crech qu'alguna vegada me'l vaig mirar mig somrient y movent lo cap, com qui, trobant-se ab un importú, no sap si dar-li un mal tanto o arronsar les espatlles. 
La malalta's va morir l'endemà, y fou mon primer mort. Això ja no'm deixà oblidar may més aquella veu. 
Passaren anys, y al disposar-me a vetllar altra vegada, anava ja dihent:-Veyam si'l sentiré. 
Poca estona després, quant lo malalt, cançat de sa llarga y febrosa conversa, bastant pareguda al deliri, s'endormiscà... tic-tac... tic-tac... l'hoste arribava.
Era la meteixa sa veu, era'l meteix lo compas, era'l meteix lo timbre. A mes orelles era'l meteix rellotge dela primera vetlla: sols jo havia cambiat. Realment no escriguí, no llegí, no'm podia distreure ab res. ¡Quantes ilusions, qu'aquell tic-tac me recordava, s'havien desvanescut! ¡Quants records de coses que m'afalegaven allavors me feyen are somriure! ¡Quin doll de plors brollava de mos ulls a la proximitat de la mort! ¡Quin remoure'm y agitar-me discutint entre mi totes les verges consideracions qu'a mon enteniment aglopava! Un desig vivissim de lluitar y vencer sacudia mos nervis en tivantor y em feya moure, escorcollar, anar, venir, abalançar-me a totes les provatures, estirant cap a mi ab una especie de rabia tota esperança. Salvar-lo! Salvar-lo a tota costa! Y si's moria? ¡Que negre, quésgarrifós a mos ulls lo quadro deles conseqüencies d'aquella mort! Y per què la mort? Per què sofrir? ¿Per què aquêt seguit de crudeltats sens nom, d'inacabables angoixes, de cegues casualitats, qu'ens agafen, nos atropellen, nos matirisen, sens saber may lo per què, y sens altre delicte qu'haver alçat lo front a la llu, lo cor a totes les aspiracion? En fi, me deya a mi meteix, delirant, tot lo que s'han dit los homes, l'un derrera a l'altre... Mes, per a mi, tot allò era nou y se m'acudia per primera vegada... Y el rellotge... tic-tac, tic-tac.
Me va esgarrifar; me comunicà una frisança, quasi diré odi: semblava qu'ab sa impertorbable monotonia's mofés de mes preguntes. 
Y també altre cop mon malalt se'm morí. Y desde allavors he anat sentint lo tic-tac del rellotge ab rabia cada volta més concentrada, ab terror cada die creixent. Y sempre ell és lo meteix del primer die, que ve a sorprendre'm y a perseguir-me sens treva, a mi, a qui sempre troba variat, ab menos fe, ab menos força, ab menos cabories. 
Creuat de braços, lo sento avuy ja completament coneixedor de ma impotencia, devant de la mort. Les llagrimes que s'escorren cara avall ja no són l'abundós ruixat qu'al menys desfogava'l pit: són la supuració natural d'una ample ja no m'exclamo; ja no vull saber res... Lo rellotge, tic-tac, tic-tac... Ploro y l'escolto. 
He de sentir-lo ja mort. 
Y, si no'l sento, no serà perqu'e's pari. En la meteixa fossa rodarà son engranatge sens fi... tic-tac, tic-tac... sens parar-se may."

(Del llibre Obres catalanes. Barcelona: Tip. "L'Avenç", 1895, p. 84-87, dins l'apartat "Quadros en prosa")