"Les coses petites són les més grans, ha dit un pensador. Per qui comprengui l'extensió i profunditat de la sentència, seran llegides amb agrado i senyalades amb encomi, no sols l'obra del senyor Pons, sinó totes les que a son gènero pertanyen; mes qui no conegui la veritat que enclou, deixarà lo llibre amb ignorant menyspreu davant la insignificància d'alguns assumptos o lo trivial de llurs episodis. Potser admirant lo pintoresc i acerat de l'estil, o la riquíssima inagotable veritat en los detalls, modifiqui son primer judici. A pesar de tot, l'esperit i el sentiment de l'obra se li escaparan. Sorprès ha de quedar si li diem que en nostre concepte, l'autor revela en ella no sols envejables condicions d'escriptor, sinó també l'ànima d'un verdader poeta."

(Fragment extret de Quadros en prosa, per Joan Pons i Massaveu [1878], dins el llibre Novel·listes i narradors, a cura d'Enric Cassany. Barcelona: Curial, 1991, p. 23-24)

* * *

"La llengua, qu'és l'anima de tot poble, té qualitats en consonancia ab lo fins aquí descrit: concisa, energica, despullada d'ampulositats, escassa en metafores, que, si existeixen en boca de les classes populars, són més gràfiques que brillants y pintoresques. Lo sentit de ses frases és, per lo general, lo recte: ni's doblega ni permet la mentida, més tampoch les tintes suaus ni l'expressió a mitjes de la delicadesa y l'ingeni subtil. Més precisa qu'elegant, més viril y nerviosa qu'insinuant y dolça. Llengua no oficial, ni corrompuda pels neologismes prosaichs de la civilisació moderna (tecnicisme administratiu, filosofich, politich, etc.), ha pugut conservar una senzillesa primitiva y d'epoques més proximes a la vida d ela naturalesa, o colorejades per l'atractiu d'un passat llunyà, lo que la fa molt apta per a la poesia, lo drama historich y les costums de pagès, més no en tant alt grau, per a l'expressió de les relacions socials contemporanies, sense l'assimilació d'elements impurs. "

(Fragments de l'assaig "Teatre català", inclòs a Obres catalanes. Barcelona: Tipografia L'Avenç, 1895, p. 214-224)

* * *

"Lo meu volum porta un retrato de l'autor: és un senyor d'alguna edat, tot vestit de negre, lo cap descobert, sentat en una butaca, una mica tirat endavant com per mirar-me amb més atenció. Entre los negrors de sa levita i el fondo grisenc del gravat ressalta el busto: una mata de cabell molt despentinada sobre un ample front; ulls penetrats dessota d'unes ulleres; galtes i llavi afaitats amb pulcritud; abundants patilles canoses que s'uneixen per sota la barba; la boca és ferma; lo posat, sèrio. Més que un poeta sembla un savi:la seva fesomia és la d'un Darwin o d'un Chevreuil, millor dit, d'un metge, i, si voleu, d'un metge de marina, amb aquelles patillasses blanques. Sabent que és autor dramàtic no rennciareu a creure que ha de ser un naturalista o un fisiòleg. I, en efecte, la cara no ment. En alguns dels seus drames, en lo caràcter de certs personatges, doctors o malalts, hi entra per alguna cosa la ciència contemporània. La llei d'herència, perseguint-los com la fatalitat antiga, produeix algunes situacions esgarrifoses, tràgiques. Un autor dramàtic... científic!
Però aquest primer aspecte de les seves obres és dels que menos poden aparèixer en lo teatre amb tot son relleu, encara que el moguin per dins. L'Ibsen és altra cosa, ademés: un moralista rígid... a la seva manera. Segons los seus biògrafs, ha demostrat en tota sa vida una voluntat de ferro, extremada dretura de cor i seny, caràcter fermíssim. En un dels drames un personatge diu: "L'home més fort és lo que sap viure sol". Tot sol, amb l'individualisme absolut i aspre de la gent del Nord, ha empès per norma dirla veritat, tota la veritat contra les convencions socials: un revolucionari. Com l'esperit científic, té de comú amb tots los escriptors novíssims l'aspiració a la reforma social, a millorar la condició de la dona emancipant la seva personalitat; lo propòsit visible de treure efectes dramàtics nous d'aquest contrast etern: una moral pura, un dever inflexible que tothom proclama, i una aplicació deficient, fingida, modificada, corrompuda per l'interès, l'egoisme, la mentida i... la llei. 
En les obres d'Ibsen, no obstant, hi ha de tot: se'n podrien treure conseqüències contradictòries sobre el seu amor a la ciència o a l'emancipació de la dona, etc., etc. En realitat, fins sent, algunes obres, de tesis, no es pot demanar que l'autor dramàtic siga un predicador conseqüent. Mes se pot dir: no es pot averiguar mai si ho és. No tots los personatges parlen sempre per boca d'ell; no tots los arguments són fets per provar una mateixa cosa. Lo més clar, lo més segur, després de tot, és que l'autor presenta els conflictes de tota una societat fondament agitada (com en los novel·listes russos) per un ferm propòsit de portar la mà a tot, des de la consciència íntima i individual a les mateixes arrels de la societat."

(Fragments del text "Enric Ibsen", dins el llibre Entorn de la literatura catalana de la Restauració. Barcelona: Edicions 62, 1980, p. 148-162)