(La descoberta)

Fins que no em van operar de la vista no vaig entendre que aquelles muntanyes que havia vist a distància durant vint anys eren alguna cosa més que un decorat pla en dues dimensions que algun pintor expert havia estampat, pel que sentia explicar a casa de petita, feia molt de temps. Al pintor alguns l’anomenaven Déu; d’altres, naturalesa; uns més, obra del temps. La qüestió és que vaig patir un xoc emocional en descobrir que el meu paisatge, el que em saludava cada dia quan em llevava, estava format per moltes muntanyes superposades, una davant de l’altra, i encavallades, una damunt de l’altra, i que totes juntes conformaven la imatge que jo creia plana i que res més lluny de la realitat. La novetat sempre té un punt d’atracció que no posseeix la rutina i, a mi, tenir per primera vegada una visió completa de la realitat, m’esperonava tant que vaig començar a observar-ho tot amb uns altres ulls, a veure coses que ningú més no podia veure. La meva nova facultat va quedar afegida a l’extraordinària capacitat auditiva que havia desenvolupat al llarg dels anys per tal de compensar el meu dèficit. I no diré que em resultés fàcil. Vint anys, que pot ser una etapa curta segons com es miri, havien estat suficients per fer-me una composició del món que ja formava part de mi, del meu coneixement o, millor dit, del meu desconeixement. Desaprendre’l i oblidar-lo em va costar. Com que el detonant de la meva explosió visual havien estat les muntanyes, vaig decidir aprofundir la mirada vers elles i a la primera ocasió que vaig tenir m’hi vaig acostar més del que ho havia fet mai. Millor dit, més que atansar-m’hi, el que vaig fer va ser començar a trepitjar-les. Ho coneixia tot, gràcies als llibres, perquè la meva vida semi-retirada m’havia donat força temps per instruir-me, però aquella immersió en la naturalesa real va marcar un abans i un després en la meva existència. Allí sota els meus peus hi havia els boscos dels contes; davant dels meus ulls, les muntanyes, mai copsades per mi en la seva autenticitat. En la primera passejada amb mirada intel·ligible, el cor m’anava al galop a mesura que les anava descobrint: totes les tonalitats de verds, blaus i ocres. Granits, gresos, calcàries, pissarres, llicorelles. Argiles i sorres de totes les tonalitats: blanquinoses, grises, rogenques, blavoses, negres... Aquells turons i turonets inacabables i aparentment inacabats, serres, serrats i serralades, tossals i massissos, els uns escarpats, els altres arrodonits. I per damunt de tot, la vegetació que les cobria. Roures, rebolls, alzines, pins, brucs, teixos, aurons, xops, castanyers, àlbers, til·lers, blades, serveres, freixes..., de totes les mides, totes les fulles, tots els colors. Si la creació no era una faula, Déu s’hi havia lluït, amb les muntanyes. Fos qui en fos l’autor, m’havia seduït. Per això cada dia hi anava una estona i cada dia hi descobria un to, un matís, un grau d’intensitat nous i una comunió més íntima. Un cop superat el període d’adaptació a aquell món indubtable que la meva malaltia m’havia impedit de gaudir, hi va néixer una mena d’enamorament, entre jo i les muntanyes. Quan hi arribava, la muntanya em feia sentir la seva veu. D’una manera o altra, ja fos fent caure un grapat de pedres pel seu pendent; ja movent l’arbre més proper enmig de la calma amb una minsa bufada d’aire, ja amb el seu silenci més eloqüent, ella em deia que s’alegrava de veure’m. Jo no deia res, però ens enteníem.

***

(Del conte "La roca del gamarús")

El relat heroic sobre el Gamarús el va escoltar l’Àguila Daurada en diferents versions que, tot i exagerades, coincidien en allò essencial. L’Àguila era gran, molt gran, mastodòntica, i quan obria les ales encara ho era més i, amb aquella taca daurada al cap i el reflex daurat de les seves plomes, es creia la reina de la muntanya. I encara l’envania més el fet que mai no es relacionava amb ningú i que disposava de la vida de qualsevol animaló a caprici i sense donar explicacions. A l’Àguila se li notava que s’havia engelosit del Gamarús insignificant, de mida insignificant i ales esteses insignificants, a qui tothom tenia per heroi i admirava i estimava. Ella gaudia d’admiració, però no d’estimació. I tampoc no semblava necessitar-la. I, tanmateix, a l’Àguila li molestava molt el Gamarús; li molestava el seu cant a la nit, li molestava veure’l aletejar amb les seves ales curtes i toves, li molestava sentir que parlaven d’ell tot el dia, li molestava... tot! El Gamarús li feia molta nosa. Només calia fixar-se en la seva mirada quan l’esguardava fixament des del seu pic.

Una nit el Gamarús va sortir a caçar rosegadors, moixons, insectes, cucs, el que fos, que tot era poc per als seus tres fills, resguardats al forat d’una soca vella. Com de costum, va enlairar-se per damunt del bosc per veure millor les possibles preses i segur que ja sabia el risc que corria, però els seus depredadors no acostumaven a sortir de nit i mai no havia tingut cap problema. I, de sobte, l’Àguila Daurada es va llençar a perseguir-lo. I no era només per espantar-lo. En adonar-se que l’empaitaven, el Gamarús es va refugiar en l’esquerda d’una roca, petita, justa per encabir-lo, però suficient. L’Àguila, irada per no haver aconseguit el seu objectiu a la primera, va envestir la roca unes quantes vegades ―gran, però beneitona l’Àguila―, fins a torçar-se el bec, sense que ni arribés a fregar el Gamarús que, ben arrecerat a la paret interna de la roca, no devia entendre a què venia tanta fúria.

***

(Del conte “Carpe diem”)

Ah, hola flor! Perquè tu també ets una flor, oi? No em preguntis com, però jo ho sé. Amb un cop d’ull descobreixo qui té alguna cosa en comú amb mi, de seguida hi ha una connexió. Com ara, veus? Jo començo a parlar i tu m’escoltes. I això no vol dir que haguem de ser idèntiques, no. Visca la diversitat! Mira, a mi m’anomenen Pastoreta, però els entesos, com jo, em diuen Orchis sambucina. Ara bé, el que pocs saben és que soc una orquídia com aquestes que vosaltres aprecieu tant. Sí, mira’m bé, mira’m bé, que ja sé que has vingut al Barranc del Titllar per contemplar-me a mi. Observa’m bé i veuràs que els meus pètals són molt semblants als de les orquídies que tens a casa. Només tinc una germana; som idèntiques, però els seus pètals, a diferència dels meus que tiren a groguencs, són de color magenta. En aquestes muntanyes hi trobaràs cinquanta orquídies diferents que també pots veure en altres indrets, però a mi només em trobaràs aquí. Saps que abans a Baltasana, de flors només hi érem nosaltres? Jo i la meva germana. T’ho imagines? Tota la muntanya, de dalt a baix, com un esplèndid tapís groguenc i magenta. Un dia la Muntanya ens va dir:

—Us dono llibertat!

—Llibertat? —vaig preguntar jo, que a fe si sabia de què em parlava.

—Sí! Llibertat, libertas!

—I què se’n fa de la llibertat libertas?

—Estimada Orchis sambucina, la llibertat és la capacitat d’escollir.

—Ah... —jo no volia semblar ignorant.

—Us dono llibertat perquè cadascuna de vosaltres agafi la forma que vulgui, el color que li faci gràcia, l’olor que desitgi i s’escampi per on li vingui de gust. Que escolliu, vaja!

—D’acord, ja ho he entès.

Bé, de fet no va ser tan fàcil. Amb la Muntanya vam estar parlant una bona estona. Jo no acabava de comprendre el concepte de llibertat, fermades a la terra i sense poder-nos moure del lloc on haguéssim decidit arrelar-nos gràcies a la llibertat libertas. Ella em va treure de dubtes amb una frase que ha fet història:

—La vostra llibertat acaba on comença la meva.

I ja no hi va haver res més a dir.

(Baltasana. La muntanya em parlava. Barcelona: Terra Ignota Edicions, 2022).