• Entrevista a La Nova Ràdio de Reus sobre Baltasana, 20 d'octubre de 2022. En línia
• Entrevista a TAC 12 amb Aina Mallol. En línia
• Entrevista amb Ramon Valls de Plataforma de Films Curts en Català. En línia

* * *

«La novel·la sorgeix del 17A, de veure qui eren els que van atemptar. Aleshores, la pregunta que em vaig fer en aquell moment, jo i molta gent, va ser com podia passar, amb persones que semblaven integrades». Després dels atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils d’agost de 2017, Teresa Duch (Vimbodí, 1956), va posar la Mimí Vidal, la seva investigadora estrella, a treballar en el seu tercer cas, La llum de l’impostor (Terra Ignota Ediciones).

Encarregada de furgar entre les xarxes de captació del Daesh, la sotsinspectora dels Mossos d’Esquadra haurà d’aprendre a mossegar-se la llengua quan entra en contacte amb un membre de l’organització terrorista. «He volgut fer això perquè es mostrés el seu caràcter. Els que la coneixen ja saben com és», diu la Teresa. «Al principi era indomable, però ha anat evolucionant». Així és, en aquesta tercera entrega també.

(Glòria Aznar. Diari de Tarragona, 3 gener 2021. En línia).

* * *

• Entrevista a Roda de Berà Ràdio sobre La llum de l'impostor amb Sònia Camí (12 novembre 2020).

* * *

• Entrevista a TAC 12, programa Auditori 1.2, periodista Jordi Cartañà (16 desembre 2020).

* * *

• El Matí de Tarragona Ràdio sobre Camins de pedra, Tarragona Ràdio (1 abril 2019)

* * *

–Quin record guardes de la teva recent presentació literària a Montblanc?
–Un bon record. Vaig poder presentar el llibre a la capital de la meva comarca, acompanyada de dues grans persones, el Josep Gomis i el Manel Martínez. Era un repte difícil, ja que, tot i haver-hi treballat durant vuit anys, actualment hi tinc pocs vincles.

Malgrat tot, a part de família i algun excompany de la CADEM, aquesta va ser la presentació on hi havia més assistents que no em coneixien. Penso que és positiu perquè d’entrada vol dir que sense conèixer-me em van fer confiança i van venir a l’acte.

–Com sorgeix la possibilitat i el fet de publicar el teu primer llibre Viatges insòlits de viatgers abrandats?
–Jo fa vuit anys que sóc alumna de l’Escola de Lletres de Tarragona i, encara que sempre m’ha agradat escriure, començar a anar a l’Escola em va obrir un altre món que em permetia ampliar els meus coneixements i moure’m en un ambient on l’afició comuna era la literatura. En tot aquest temps he anat escrivint i acumulant moltes històries. Va arribar un moment que vaig pensar que m’agradaria que el que escrivís arribés a més lectors. Vaig engegar un bloc literari, salsa-ficció, on anava penjant algun relat, primer purament literari i després vaig anar evolucionant a parlar de la independència, de l’actualitat, i també a fer una certa crítica social. Vaig veure que el bloc agradava i em vaig acabar de decidir a publicar un llibre escollint els relats que fossin més adients a la temàtica comuna dels viatges. Després de mig any cercant editorial, només vaig rebre resposta d’un parell proposant-me uns tractes bastant indignes, per ser que era jo, com qualsevol escriptor, qui s’havia passat hores i hores, encara que molt a gust, escrivint el llibre. Com que ja estava decidida a publicar, vaig pensar que, després de tot aquell periple buscant editorial, em veia ben capaç d’autopublicar-me. I així ho vaig fer. Les dues barreres que veia més difícils d’escalar eren, la primera, que tot el procés havia de passar per mi: la maquetació, la impremta, la distribució, la difusió... A poc a poc ho vaig anar fent i ha estat una gran i bona experiència. La segona era l’aval que representa l’editorial, però vaig pensar i penso que el meu aval és el que he escrit i qui té la paraula són els lectors. I el llibre està agradant.

–En la presentació es recomanava assaborir el llibre a poc a poc, perquè creus que es va dir això?
–Bé, són relats entenedors i aparentment de temàtica senzilla, però en tots hi ha n metàfores, missatges, segones lectures, també algunes proses poètiques. Si es llegeixen molt de pressa, es poden perdre aquests detalls i seria una llàstima no apreciar-los.

–Creu que tots plegats som en certa manera viatgers i som prou abrandats?
–Viatgers, segur. No hi ha cap dubte que la vida és un viatge i cada persona fa un viatge diferent, digne de la millor novel·la. Però encara dintre de la vida de cadascú hi ha petits viatges quotidians o extraordinaris. Molts cops quan acabem aquests petits viatges, ja no som el que érem quan els hem començat. Abrandats? Bé, jo des de la meva experiència recomano, dins del tarannà i les circumstàncies de cada persona, fer un pas més enllà de la comoditat del dia a dia, i després un altre pas. En general no som abrandats perquè la por a allò que desconeixem ens immobilitza. Superar-ho té premi, un premi personal.

–Cap a on creus que viatja aquest món nostre?
–Ara mateix, i no sóc pessimista, cap a un territori desconegut. En el nostre món més proper, una part important de la població no té les necessitats bàsiques cobertes mentre una elit  corrompuda ha arrambat tot el que ha pogut amb total impunitat i sense cap por de la justícia. Jo veig molts paral·lelismes amb moments prerevolucionaris de la història. De tota manera penso que quan Catalunya sigui independent i pugui administrar els seus recursos, serem capaços de dirigir i controlar el nostre viatge.  

–Quina relació guardes amb Vimbodí?
–A Vimbodí hi tinc els pares, molta família, amigues, amics... Hi vaig tots els caps de setmana i sempre que convé. També col·laboro amb la revista Punt i coma. El Regidor de Cultura, l’Enric Alfonso ha elaborat una base de dades amb tots els vimbodinencs de fora vila per assabentar-los de tot el que es va fent al poble. Des que hi sóc, vaig rebent els mails i estic més al dia de tot. I hi ha molta activitat al poble que si no ho saps, no t’ho imagines.

–Finalment, quins projectes tens al cap?
–Estic escrivint una novel·la, que és quelcom molt diferent a escriure relats curts i no m’és fàcil. De tota manera no descarto publicar un altre recull de relats, abans o després que surti la novel·la. Molts lectors m’ho demanen. Sembla que els Viatges insòlits s’han quedat curts.

(s/n. Novaconca, Montblanc, març de 2013)
 

* * *
 

–D'on et ve l'afició per l'escriptura?
–Em vaig aficionar a la lectura de gran i llegint alguns autors, em venien ganes d’escriure. Ho anava fent per a mi, a vegades com a teràpia, i pels amics, primer amb les cartes, després amb uns correus llarguíssims. M’hi sentia bé escrivint i els destinataris em deien que s’ho passaven bé quan ho rebien. L’any 2005 vaig descobrir l’Escola de Lletres de Tarragona i també que tenia molt per aprendre si ho volia fer bé. Fins al 2012 no em vaig llençar a escriure per un públic més ampli. Vaig engegar el blog salsa-ficció i vaig publicar un recull de relats Viatges insòlits de viatgers abrandats. Després, la columna en aquest setmanari. La veritat és que no deixo mai d’escriure; si no ho puc fer per qualsevol motiu, m’agafa mono.

–Quins són els teus referents literaris i per quins temes et decantes preferentment?
–Vaig descobrir al mateix temps la prosa poètica de Pablo Neruda i els poetes de la Generació del 27. Crec que van ser els primers que em van motivar a escriure i d’entrada vaig fer poesia. M’he decantat per la prosa, però sempre m’agrada incloure-hi una mica de poesia. Autors determinants per al meu aprenentatge han estat: Mercè Rodoreda, Jaume Cabré, Alessandro Baricco, Marguerite Duràs, Raymond Carver. Però tinc molts autors que m’han agradat per un sol llibre, que també m’han influït.

No m’agrada encasellar-me en cap tema; sovint dic que escric sobre allò que m’inspira i els motius de la meva inspiració acostumen a ser diversos. Tampoc no ho concebo d’altra manera; crec que m’avorriria si em dediqués a un tema o a un gènere concret. I per mi, la gràcia d’aquesta afició és gaudir-ne i fer-ne gaudir. Amb tot, reconec que el tema de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial m’inspira. També les meves arrels rurals surten sovint en els meus escrits: la natura, la pagesia, la infantesa, l’ambient de poble...

–Aquesta és la teva primera novel·la publicada, en què t'has inspirat?
–D’entrada, les vivències en una residència d’una persona propera va ser el que em va moure a escriure sobre vells. Suposo que perquè els veia a l’altra banda, vaig començar a parlar de joves i vaig oposar ambdós mons, buscant alguna sincronia entre ells. Un cop tens el tema, els personatges et porten –a vegades on volen ells. I aquí van anar sortint els dos temes preferits dels quals parlava: la Guerra Civil i el poble.

–Què representa per tu veure la teva obra en forma de llibre i a l'abast del públic?
–Bé, jo el 2012 ja vaig autopublicar el recull que he esmentat abans. Va ser un repte del qual n’estic molt satisfeta, perquè em va donar ocasió de conèixer tot el procés, des d’escriure el llibre fins a fer-lo arribar als lectors. Però publicar amb editorial t’atorga el reconeixement que la teva novel·la té qualitat i possibilitats, i un suport que trobes a faltar en l’autopublicació. Per altra banda, treballar amb Terra Ignota, l’editorial que em publica, ha estat un plaer perquè sempre han estat amatents als meus dubtes, diligents amb els petits entrebancs que han pogut sorgir i impecables en les correccions. El resultat final és un llibre ben acabat.

(s/n. Notícies TGN, Tarragona, febrer de 2016)
 

* * *
 

–El títol de l’obra és Les cadenes subtils. Pots explicar el perquè d’aquest títol sense desvetllar la trama?
–A la novel·la es parla en diferents moments de les cadenes a les quals tots estem amarrats. A vegades són cadenes que arrosseguem des de la infantesa; d’altres, les que ens posem nosaltres mateixos, per amor, amistat, por, rancúnia... Són cadenes que, en la majoria dels casos, ens immobilitzen, però molt difícils de desfer perquè són tan subtils que ni nosaltres mateixos ens adonem que hi estem encadenats.

–Com definiries la teva novel·la?
–Novel·la de ficció, ambientada en espais i temps reals, amb una trama d’intriga i diversos temes d’interès social. Una història antiga dins d’una història actual, que en un moment donat s’enllacen.

–A quin públic va dirigida?
–Crec que en general pot agradar als amants de la literatura de ficció ambientada en el nostre passat recent i actual. El tema del tracte de la societat envers els vells no pot deixar indiferent a ningú, però també es toca la problemàtica de la gent jove en aquest món en crisi, per tant aquest sector també hi pot estar interessat. Per altra banda, la història antiga està ambientada en la guerra i la postguerra i referenciada a esdeveniments importants i coneguts de la Història; per això penso que agradarà als amants de la història.

–Què poden esperar d’ella els lectors?
–A banda d’una bona història ben lligada, que penso els enganxarà, es veuran abocats a la reflexió sobre els temes que s’hi toquen.

–Que t’ha mogut a escriure una història com aquesta i d’aquesta temàtica?
–En principi, l’experiència laboral en una residència d’una persona propera. Després em vaig interessar més i més en el tema de la vellesa i en la manera com la societat actual, en general, tracta els vells. Una de les protagonistes, usuària de la residència, em va captivar tant que em va inspirar la seva pròpia vida, i així va néixer la història dins la història.

–Quant has trigat a escriure-la?
–Doncs, més de tres anys, però no m’he dedicat exclusivament a la novel·la, perquè tinc un blog, escric una columna i faig col·laboracions literàries en altres projectes.

–Has buscat alguna classe d’informació per poder ambientar la història?
–I tant! Moltíssima. No crec que es pugui escriure una bona novel·la sense l’ambientació que li dona l’espai i el temps. I per fer-ho bé, la recerca és imprescindible.

–On es desenvolupa la història i per què?
–En quatre escenaris: dos de principals, Tarragona, la ciutat on visc, i Baltasana, un nom inventat per a un poble real que conec molt bé; i dos de secundaris, Barcelona i Montblanc. És el món que jo conec i, a banda de la recerca que pugui realitzar, el món del qual jo puc parlar millor.

(s/n. Entrevista difosa per l’editorial Terra Ignota en diferents mitjans de Catalunya, febrer, 2016)
 

* * *
 

• Les cadenes subtils, a La Primera Pedra, Catalunya Ràdio.
  
  (Cris Serrano: Comentari sobre Les cadenes subtils a Catalunya Ràdio, al programa La primera pedra)
   

  * * *
   

  –El silenci de Vallbona és la segona part de Les cadenes subtils?
  –Sí, però té entitat pròpia. Pots llegir-te la segona part sense necessitat de conèixer la primera. Hi ha una evolució de la Mimí, la protagonista. En aquesta segona novel·la ja fa les pràctiques de criminologia i ho fa a la comissaria dels Mossos de Lleida.
  
  –Per què volia situar el crim al monestir cistercenc?
  –Sempre m’ha agradat moltíssim, igual que la reina Violant d’Hongria, que també surt a la novel·la. És un monestir més modest que el de Poblet, el que tinc a la vora de casa, i és de monges, que no n’hi ha gaires.
  
  –Hi ha un secret amagat en el monestir...
  –Les abadesses l’han guardat durant segles, amagat zelosament en el seu monestir. El vot d’obediència que les va mantenir en silenci tot aquest temps és desbancat per la curiositat i el sentit de justícia de l’abadessa Sofia, a qui desvelar el Secret li costarà la vida. I fins aquí puc explicar! (riu)
  
  –La Mimí s’encarrega de la investigació, però.
  –L’inspector Miró de la Comissaria dels Mossos de Lleida, i la Mimí Vidal, fent pràctiques, ensopegaran moltes vegades abans de sospitar de l’autèntic assassí. La novel·la fa salts en el temps, en forma de capítols breus, on ens explica la mort de Violant d’Hongria i tot el que va passar després. Les peces del trencaclosques van encaixant a mesura que la trama avança.
  
  –La novel·la parla d’un altre tema molt actual també.
  –Sí, però millor no explicar-lo. M’agradaria que el lector el descobrís per ell mateix.
  
  –No hi ha gaires reis enterrats a Vallbona...
  –La majoria d’aquella època són a Poblet. En canvi Violant va demanar ser enterrada a Vallbona en aquella carta. Això forma part del Secret que s’amaga entre els venerables murs del monestir.
  
  –Però el Secret és ficció?
  –Jo no puc demostrar que el que explico va passar, però ningú podrà demostrar que no va passar, perquè pertany a l’àmbit de la intimitat... (somriu). El rerefons històric és real. D’allò altre, que tothom pensi el que vulgui.
  
  (Rosa Peroy: Fragment, La Mañana, Lleida, juny del 2017)
   

  * * *
   

  –Avui divendres presenteu el nou llibre, El silenci de Vallbona, què representa la presentació a Montblanc de la nova obra per a vostè?
  –Montblanc és la capital de la meva comarca i sempre presento els llibres aquí. Amb el primer, al Museu i amb Les cadenes subtils l’any passat i El silenci de Vallbona enguany, a la Biblioteca, sempre m’he sentit molt ben acollida. El cicle de presentacions no em semblaria complet si no en fes una a Montblanc.
  
  –Com sorgeix la idea de centrar el Monestir de Vallbona en la trama de la novel·la?
  –Una nova visita a Vallbona fa un parell d’anys, en la qual veig coses que abans no m’havien cridat l’atenció: el sepulcre de Violant, la reina que va voler ser enterrada a Vallbona, quan pràcticament tots els reis de la Corona d’Aragó durant dos-cents anys, i el mateix Jaume I, van ser enterrats a Poblet; també hi ha altres detalls que em susciten preguntes. L’any passat, després de publicar Les cadenes subtils vaig pensar que podia fer una segona novel·la de la saga. Les preguntes sense resposta referents al Monestir i un nou cas per a la protagonista engeguen el que al final serà El silenci de Vallbona.
  
  –La novel·la mostra molta intriga, misteri…, creu que és un mètode ideal per enganxar al lector, com ha passat en obres d'èxit, com El Codi Da Vinci?
  –Jo crec que sí. No soc una gran lectora de novel·la negra, però llegint qualsevol novel·la, si hi ha una petita dosi d’intriga o misteri, això sempre crida a no deixar la lectura per poder saber com es resol. A part, jo m’he enganxat a escriure aquest gènere perquè és un repte. Em fa pensar molt, no només per la trama, sinó per aconseguir que el lector vagi fent les seves deduccions per aconseguir resoldre la intriga i que, així i tot, no li sigui fàcil.
  
  –Com és que per als escriptors com vostè, en aquesta obra,  l'església és font d'inspiració de cara a crear trames de misteri?
  –L’escenari és ideal, tot i que d’altres que no hi tenen res a veure també ho poden ser. La quietud, la penombra, el silenci que regna en les esglésies afavoreixen l’ambient de trames com aquesta. A banda d’això l’Església com a institució sempre ha tingut les seves històries més o menys secretes, moltes vegades relacionades amb el poder. Se n’han conegut algunes, però segur que n’hi ha d’altres per descobrir. No només passa amb l’Església, sinó amb qualsevol entitat o organització poderosa, ja ho sabem, no? Penso que com més poderosa, més secrets i més intrigues. De tota manera, jo, tot i documentar-me per ser fidel al context històric, he escrit una obra de ficció, un producte de la meva imaginació, i no pas un llibre d’història ni de periodisme d’investigació.
  
  –Creu que dintre el Cister, el monestir de Vallbona és el gran oblidat?
  –Doncs sí. Un dels motius per situar l’escenari a Vallbona ha estat aquest. Jo soc de Vimbodí i Poblet. M’hauria resultat més fàcil ambientar-ho al Monestir de Poblet. A Les cadenes subtils el meu poble n’és coprotagonista amb un altre nom. És perquè m’agrada escriure sobre allò que conec, encara que quan t’hi poses descobreixes que ho coneixes poc. Amb tot, he preferit situar-ho a Vallbona per això, perquè sembla una mica el germà pobre del Cister, perquè, així i tot, mai no se n’ha queixat i també perquè és un monestir de dones i, com bé se sap, l’Església de moment no dona les mateixes oportunitats a homes i dones dins la Institució.
  
  –Finalment, a banda del de Montblanc, té previstes d'altres presentacions i ja pensa en algun nou projecte literari?
  –El dia 19 presento a Barcelona, a la llibreria La impossible i el dia 25 a la biblioteca de Roda de Berà. A Reus, el 16 d’octubre al Centre de Lectura. Tinc per concretar presentacions a Lleida, Amposta, l’Espluga i l’Associació de Dones de la Casa del Mar de Tarragona.
  
  I sí, la veritat és que costa d’aturar-se quan comences a escriure i, important! Els lectors em diuen que s’ho han passat molt bé llegint-me. Estic pensant en el tercer llibre de la saga, però aquest segurament trigarà una mica més, perquè m’han sorgit obligacions familiars, que compliré molt a gust —la meva neta— i no podré dedicar tant de temps a escriure.
  
  (s/n. Novaconca, Montblanc, setembre del 2017)
   

  * * *
   

• El silenci de Vallbona, a Vols venir a la meva barca?, La Nova Ràdio.
  
  (Agnès Toda: Entrevista a La Nova Ràdio de Reus, al programa Vols venir a la meva barca?, octubre del 2017)
   
• El silenci de Vallbona, Ràdio Ciutat de Tarragona.
  
  (Marina Pérez: Entrevista a Ràdio Ciutat de Tarragona per, Tarragona, juny del 2017)
   
• El silenci de Vallbona, 2a Hora Camp de Tarragona, Cadena Ser.
  
  (Jordi Cartanyà: Entrevista a la Cadena Ser dins del programa 2a hora Camp de Tarragona, Tarragona, juliol del 2017)