Autors i Autores

Teresa Duch Dolcet

Club de Lectura del llibre (Roda de Berà, gener 2020).
Presentació del llibre (Vimbodí i Poblet, abril 2019).

Camins de pedra

Del pròleg

Per algun motiu que desconec, el meu camí al costat dels humans ha estat possible gràcies a les dones. Tot i que, accidentalment, he estat sovint en mans dels homes i en general puc dir que han fet un bon paper. Però les dones... Les dones! Aquestes Sapiens anomenades sexe dèbil i col·lectiu vulnerable. Sense reconeixement a cap mèrit, sempre treballant a l’ombra, sempre sota el jou dels homes, a vegades boc expiatori dels seus errors, ires i frustracions. Sense elles i la seva fidelitat a les tradicions, la meva història s’hauria esgotat en el breu lapse de temps que dura una vida humana. Mai no els estaré prou agraïda per tot el que he après al seu costat: l’abnegació, el sacrifici, el treball, el coratge, l’empenta, la tendresa, la perseverança... I ho deixarem aquí! Tothom sap que qualsevol altra virtut més viva i intensa atribuïda a les dones ràpidament els atorga en boca dels homes qualificatius descortesos i grollers: boges, barjaules, bruixes, homenots. I malgrat tot, les virtuts les tenen, les tenen. Algun dia els homes reconeixeran la vàlua de les dones en la mesura justa? O potser m’hauré d’esperar catorze mil anys més?

Acabo el meu parlament petri rendint homenatge a un vell amic. Un amic que em va donar empara durant molt de temps, oferint-me seguretat quan més la necessitava: el riu. Fa vuit mil anys els caçadors van abandonar la vida nòmada i van afermar la seva supervivència al costat dels rius. Mesopotàmia entre el Tigris i l’Èufrates, Egipte al costat del Nil, l’Índia tocant a l’Indo i la Xina entre el riu Groc i el riu Blau. Els meus han estat uns rius més modestos però de seguida, quan vaig conèixer el primer Sapiens, vaig saber que el riu seria sempre present en la meva història amb els humans i que la meva relació amb ell seria cada vegada més estreta. Mai no vam tornar a trobar-nos físicament, però els rius, en els moments difícils d’aquells que em tenien a les mans, sempre van mostrar el camí cap a la llibertat.

Benvolguda i benvolgut Sapiens, m’he permès oferir-te de bell antuvi un petit tast del que et trobaràs i que sabessis que abans de fer-me amiga dels Sapiens jo també existia, encara que només fos una humil pedra. I ara callo. Ha arribat l’hora que prenguin la paraula aquells amb qui he compartit protagonisme, i també aquells que han estat testimonis de les meves vivències amb els humans. Tots frisen per explicar-te amb veu pròpia la seva història o la història que han presenciat que, de retruc, també és la meva. Et desitjo un recorregut plaent pels meus camins de pedra.

* * *

Del relat "Camins"

A trenc d’alba, el campament ja està desmuntat i el foc a sota l’abric crema tot allò que el grup no es pot emportar. Tot és a punt per tornar a caminar. Mam agafa la pedra de Xom. La guardava en un saquet de pell on hi té tots els records de la seva vida, ara eclipsats per un de sol. Amb cura, embolica la pedra amb pells. Després se la lliga ben lligada a la seva roba i s’encamina al riu. Lloba va amb ella. A la riba es mira l’aigua, la seva força, sent la veueta de Xom, recorda la conversa. També recorda el dia que va arribar, els peus a dintre l’aigua “Pensaran que m’he tornat boja...”. Lloba, al seu costat, mira el riu, la cua i les orelles quietes, tota ella gairebé immòbil. Mam fa un pas endavant. El riu, el seu curs, la seva fúria li faran fer un pas enrere. Tornar on eren abans, abans de deixar de donar el pit a Xom, abans d’una desgràcia, de l’altra, abans de perdre’l. Lloba grinyola una vegada i una altra sense deixar de mirar el riu. Grinyola més i udola. El seu udol és un lament profund que conté tota la tristesa de qui ha perdut el que més estimava. Mam, instintivament, gira el cap i veu la silueta de la seva filla gran al capdamunt del pendent. Al seu darrere el sol comença a sortir. Bora resta clavada en terra i se la mira. Com petrificada. I, tanmateix, Mam percep la tremolor que recorre el cos de la seva filla. Torna a esguardar el riu i es torna a mirar Bora. La seva filla la necessita, també Lana i Par, i Lloba. Gairebé sent la fredor de l’aigua sobre el seu cos, el record de Xom esvaint-se. El riu se l’enduria, deixaria de lluitar per no oblidar. Però oblidaria. Oblidaria Xom i tot el que va ser, la seva curta vida, la seva veu, les abraçades. S’ha equivocat, ara ho veu. Xom ha de reviure en el seu record i ella ha de viure per evocar-lo.

—Anem, Lloba.

I puja fins on és la seva filla i li passa el braç per darrere les espatlles. Bora s’ha empassat les llàgrimes, la tremolor aviat cedirà. Lloba corre al seu davant, corre i torna, i torna a córrer, remenant la cua, movent les orelles. Els seus ja han començat a caminar i el campament ja no existeix. Res no delata la història que s’hi ha esdevingut.

* * *

Del relat "Les roses"

Seguim per camins interiors, lluny de les carreteres principals, voregem diversos pobles. Cap a les dotze del migdia arribem a un poble gran. És aquí on tenim un ensurt majúscul. El soroll d’un parell de motos, sí, sí, les motos amb sidecar que sentíem quan arribaven al camp d’Auschwitz, aquestes mateixes. És clar, ja es deuen haver adonat que el Pep ha fugit. Ara també sento bordar els gossos, ara segur perquè el Pep tremola. Penses el mateix que jo, Pep? Hem arribat al final del viatge? Ens amaguem darrera d’una casa, amb jardí a la part de davant. Té una porteta oberta i ens escapolim escales amunt. No sabem què ens trobarem a dalt, però sabem què ens espera a baix. La paret de les escales té una petita esquerda que dona al carrer. Des d’allí podem veure com els gossos subjectats pels motoristes ja travessen el carrer i venen directes cap a la casa. El Pep no respira. Venen, corren, borden, ensumen. Ensumen, ensumen, ensumen... i s’aturen al jardí, trepitjant totes les roses i la resta de les flors. Se’ls veu desorientats, olorant aquí i allà. De tant en tant aixequen el cap i miren en la nostra direcció, però l’olor de les roses del jardí és tan potent, i la de les roses de la cabana del Pep els deu haver omplert tant el musell, que són incapaços d’abandonar aquell rastre. Fins que surt la mestressa de la casa cridant, empenyent els motoristes, donant puntades de peu als gossos. No sé si aquesta dona sap amb qui se les té. El Pep deixa anar l’aire que retenia des de fa molta estona i sento que diu alguna cosa en un murmuri. M’ha semblat entendre “Beneït Juliusz!”. Quan deixa de mirar al carrer es gira i es troba al seu davant un nen que l’observa amb curiositat. Deu tenir quatre o cinc anys, sí, jo li faig l’edat de Xom, va descabellat i descalç, potser s’aixeca de dormir. Es mira el Pep i no diu res. Una dona el crida, ell li respon alguna cosa. Jo diria que és el moment d’arrencar a córrer, Pep! Era, perquè ja no hi som a temps, la dona ja és aquí. És la dona valenta que s’ha encarat als nazis i als gossos. Puja el seu fill al coll i diu una sola paraula:

Zyd?

El Pep nega amb el cap. Sap com es diu jueu en polonès.

La dona formula unes quantes frases més en la seva llengua i mira a través de l’esquerda. Se senten les motos com arrenquen, els lladrucs dels gossos cada vegada més llunyans. Després convida el Pep a seguir-la. A la planta baixa hi ha un menjador i una cuina. Assenyala la taula i el convida a asseure’s. Treu l’olla que bullia al foc a terra, posa un plat davant del Pep i l’hi escudella, ple fins dalt. Ell se la mira mal dissimulant el seu astorament. Això és Polònia, Pep, no és el camp. Que allà fos el regne de l’extermini, que els gossos t’haurien fet miques si t’haguessin enganxat, que potser a moments hagis cregut com el Juliusz que ningú no et podia salvar, no vol dir que no existeixi un altre món, Pep, un món humanitari que segur que també pateix els nazis. La dona llança penjaments i insults tot mirant-se el seu jardí. El Pep li diu en polonès que és una dona valenta. Ella li somriu i surt de casa amb el nen. Quan s’ha acabat el plat, el Pep se’n va al jardí i comença a recompondre’l. Sense temps d’acabar la feina perquè de seguida arriba la dona, que el fa entrar a casa a empentes i el renya. No entén què li diu, tot i que s’ho pot imaginar, però la deixa esbravar-se i després li explica què resta per fer si vol deixar el jardí tal com estava. La dona no és la mare del nen, és la seva àvia. El seu gendre es va negar a col·laborar amb els nazis i se’l van endur; la seva filla, fa un any va sortir a buscar-lo i, des d’aleshores, no n’ha sabut res més. Li explica tot amb signes, posant el nen en el centre de la conversa. Acaba plorant i abraçant el net. Cadascú viu el seu drama particular en aquesta maleïda guerra, inclús fora de l’infern del que fuig el Pep. Com en totes les guerres, les urpes del dolor s’estenen arreu.

(Del llibre Camins de pedra, 2019)