Autors i Autores

Teresa Duch Dolcet

Camins de pedra

El primer que em va venir al cap en llegir el títol de la novel·la que avui tenim el goig de presentar, Camins de pedra, van ser, sense establir cap tipus de paral·lelisme, aquells versos del Gabriel Ferrater, a la seva Faula Segona, dins de “Les dones i els dies”, quan diu: “…la pedra, símbol dòcil a tot mite…”. I així és la protagonista d’aquests relats:

La pedra com a nexe d’unió entre les persones en diferents etapes de la història de la humanitat, i on la dona juga un paper preponderant, com a garant de la cohesió del grup, Ja en la introducció, l’autora ens ho deixa ben clar.

Un petit megàlit trobat per un equip d’arqueòlegs de la URV, com podeu llegir a la contraportada del llibre, l’any 2013 al jaciment paleolític del Molí de Salt, al terme de Vimbodí i Poblet, que fa, de la mà de l’autora –o és l’autora de la mà de la pedra qui fa el camí?-, un viatge d’anada i tornada de catorze mil quilòmetres, un recorregut pel nostre passat, des del Paleolític fins a l’horror de la guerra als camps de concentració nazis, passant per l’Edat del Ferro, el descobriment de l’alfabet iber, el que seria amb el temps l’Occitània…Per tornar finalment al Molí de Salt. Pel que sembla, primera reproducció artística de grup o tribu social. Bé, això és el que diuen els estudiosos, però és la mateixa pedra la que ho posa en dubte. Ho deixo al vostre lliure albir mentre llegiu el llibre…

Vivim en un context on l’oferta literària és molt extensa, per tant, com que no naixem lectors sinó que ens anem fent a mesura que anem fent grans llegint, es fa necessari que ens ensenyin a seleccionar les lectures, que ens ajudaran a anar definint les nostres preferències.

Així doncs, la millor presentació d’un llibre, d’una obra literària en general, és, a parer meu, la seva lectura personal i intransferible. Ens volen acostumar als “best-sellers” comercials, a l’anomenada “literatura de consum”, quan la bona Literatura no és de consum, i si és literatura de consum no és Literatura, amb majúscules.

Aquest és un llibre que ens fa recórrer un llarg camí de memòria històrica, on es ressusciten fets que un dia van ser; un llibre d’aproximació al territori, escrit al 50% amb el cap i l’altre 50% amb el cor.

És una novel·la de fàcil lectura, i això és difícil de fer. M’explicaré. Una novel·la difícil-fins a cert punt- per l’autora, però fàcil pel lector, amb un treball lingüístic complex i planer alhora, que fa que el discurs no es perdi, que flueixi sense sobresalts al llarg de les diferents narracions…

Com qualsevol altra novel·la, és un enfilall de paraules, però totes són als diccionaris. Escriure és això: Combinar-les d’infinites maneres. De la seva elecció o no elecció, de la combinació última de tot aquest material sensible, dependrà el producte final: I aquí garanteixo la bondat del que ens ocupa.

Recomanar un llibre no és una tasca senzilla. Una recomanació no consisteix a dir només si t’ha agradat o l’has trobat bonic: darrere hi ha d’haver tota una argumentació que justifiqui la teva opinió.

Perquè recomano, doncs, la seva lectura:

En primer lloc, perquè m’ha agradat. Obvi.

Perquè es llegeix amb fluïdesa.

Perquè en començar a llegir cada relat ja no vols parar de fer-ho fins al final del mateix: De seguida vols saber com acaba.

Perquè m’intriga i no sé fins a on arriba la ficció i fins on la història ( i crec que això és un art per part de l’autora).

Perquè segueix les seves pròpies estratègies de comunicació.

Perquè la Teresa escriu com parla.

Perquè és un plaer poder descobrir un llibre amb patrons de successos ben intercalats en la idea principal.

N’hi ha d’altres perquès, però serà millor que cadascú descobreixi els seus…

(Aureli Trujillo. Presentació al Centre de Lectura de Reus, febrer 2020).