Carles Decors neix a Barcelona, el 20 de juny de l’any 1954, però hauria d’haver nascut a Santa Isabel (Fernando Poo, Guinea Espanyola), on el seu pare, que era enginyer tècnic agrícola, tenia a càrrec seu diverses plantacions de cacau. La seva mare va decidir tornar a la Ciutat Comtal uns mesos abans de donar a llum, i s’hi va quedar per cuidar d’ell (i de la seva germana), resignada a veure el seu marit tan sols un mes a l’any, quan venia a la Península de vacances. A banda de Barcelona, ha viscut a Reus, ciutat on es va traslladar tota la família, l’any 1964, quan el seu pare va tornar definitivament de Guinea, tot coincidint amb el procés autonòmic a les antigues colònies africanes (un preludi del procés d’independència que va tenir lloc quatre anys després). A finals de l’any 1971, va tornar a Barcelona per començar els seus estudis universitaris a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de Barcelona. També ha viscut a València, de l’any 1980 fins al 1988, ciutat a la qual es va traslladar per raons personals i professionals. A la ciutat del Túria va començar a interessar-se per l’activitat literària, com una part indefugible de les aventures amoroses esporàdiques i les vivències noctàmbules. Després de dos matrimonis acabats en divorci, l’agost de l’any 2017 es casa amb Estefania Benages Mas, exballarina, coreògrafa i representant d’artistes (amb la qual conviu des de fa més de vint anys), i es trasllada a viure a Albió, un petit poble de la Baixa Segarra. És pare de dos fills: l’Àlvar (València, 1977), llicenciat en Història de l'Art, DJ i músic, i la Carolina (Barcelona, 1991), llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, integradora social i informadora.

Es fa conèixer com a escriptor guanyant el Premi Documenta de l'any 1983, amb F.M.: Fragmentació Modulada (Edicions 62, 1984), una novel·la onírica i obsessiva centrada en l'ambient noctàmbul i underground de la ciutat de València a principi de la dècada dels anys vuitanta. L’any 1984 escriu Cicle d’acumulació (Publicacions El Cingle-Edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, 1985), un llibre de poemes postindustrials estructurats en cicles o mutacions, amb la dansa i la música com a fils conductors de les visions apocalíptiques (una versió revisada del qual ha estat reeditada per Témenos Edicions, l’any 2021). Onze anys més tard publica el recull de contes El forat de l’agulla (Quaderns Crema, 1996), basat en encontres i desavinences amorosos, infidelitats de parella, la utilització dels fills com a moneda de canvi, assumptes de família tèrbols, el descobriment de sexualitats reprimides i el preludi de l’aparició de les xarxes socials. Aquesta obra va suposar el seu retorn a la literatura després d’un llarg silenci, un cop desempallegat d’una dedicació exclusiva i absorbent a les seves feines professionals (primer com a auditor de comptes, després com a tècnic d’economia i director de programació d’un festival artístic, i posteriorment com a gerent-administrador d’un teatre municipal i director administratiu d’un organisme autònom).

Els seus llibres posteriors, en clau de novel·la històrica, tenen com a referent el món de les antigues colònies espanyoles del Golf de Guinea (l’actual Guinea Equatorial) a partir de la transposició d’alguns elements familiars i autobiogràfics, així com de diversos plantejaments d’uns mateixos personatges. A l’obra Al sud de Santa Isabel (Quaderns Crema, 1999; Alianza Editorial, 2002), el personatge principal viu escindit entre dues identitats africanes i entre el record del món colonial i el del nou país que s'independitza. En Aquell món idíl·lic (Edicions 62, 2007), les cartes escrites per un pare al seu fill (que el fill troba després de la mort del pare), descobreixen noves realitats, reobren velles ferides i retornen al passat colonial. La trilogia es completa amb El malson de Guinea (Pagès Editors, 2018), que és com un viatge iniciàtic pendent, a més a més d'una crítica ferotge al colonialisme i les ideologies totalitàries i supremacistes. També és la clau de volta que permet d'entendre la gènesi dels dos llibres anteriors.

Mentre escrivia Aquell món idíl·lic, va començar també a sentir El soroll del petit rèptil (Edicions 62, 2009), una novel·la diferent, on el personatge principal és un malalt mental, amb la síndrome de Korsakov, que perd la memòria immediata cada vint minuts. Això fa que sempre retorni al mateix punt de partida, on els records es confonen amb les falses memòries, sense poder acumular noves experiències que es fixin a la memòria per tal d’impedir la pèrdua d’identitat. Aquest llibre va rebre un ajut de la Institució de les Lletres Catalanes per a la creació d’obres literàries, l'any 2006.

En el camp de l'assaig ha debutat sobre unes reflexions al voltant del moviment postmodernista, molt de moda als anys vuitanta, especialment per la influència que va tenir en la dansa contemporània, la imatge i les arts en general, així com la seva vinculació amb la societat postindustrial actual, que es desintegra i s'amuntega sense capacitat de reciclar-se. L'article es titula "L'art i el postmodernisme (reflexions en el context d'una societat postindustrial)" (Hänsel i Gretel publicació cultural, 2019).

Actualment ha enllestit tres llibres: una novel·la llarga, Els màrgens de l’amor (Memòries d’un viatge i altres reflexions en temps de pandèmia), un recull de relats, La incertesa de l’altre, i un poemari, Amor als màrgens, els quals estan pendents d’edició. A més a més està reescrivint els tres llibres ambientats a les antigues colònies espanyoles del Golf de Guinea i a l’actual Guinea Equatorial, per tal de confegir-ne un de sol, amb el títol provisional de Trilogia de Guinea (Àfrica en el cor).