Carles Decors ha publicat Al sud de Santa Isabel (Quaderns Crema), una història d'amor fictícia amb un decorat —la descolonització de Guinea Equatorial— insospitadament autobiogràfic i inèdit en la literatura catalana.

—La seva novel·la transcorre durant un episodi de la història colonial espanyola que ben pocs deuen recordar. N'és conscient?
—Sí. Pensa que, al principi, el procés de descolonització de Guinea Equatorial va ser matèria reservada. Després se n'ha parlat més... des d'un punt de vista històric. Hi ha poques novel·les que ho expliquin i, en català, és la primera.

—Ha estat, a Guinea?
—No. Però és com si hi hagués estat: el meu pare va treballar vint-i-cinc anys en una plantació i jo vaig ser concebut allí... He preferit escriure el llibre a partir de les meves vivències personals, dels records familiars, les fotografies, les pel·lícules. M'he documentat amb una bibliografia molt àmplia, he entrevistat diversos familiars que hi van viure, vaig localitzar i parlar amb el propietari de la plantació on treballava el pare...

—La història d'amor entre el protagonista i una indígena, també té algun component autobiogràfic o real?
—La peripècia del protagonista, que viu en una tribu bubi i fins i tot es casa amb una indígena, té uns antecedents... Hi havia una llegenda segons la qual el rei Moka, l'últim gran rei bubi, havia predit que el seu esperit es reencarnaria en un europeu. No obstant, la història d'amor és absolutament fictícia...

(Enric Vila: "Mai s’havia novel·lat en català la descolonització de Guinea", Avui, 22 d'abril del 1999)

* * *

Onze narracions breus, històries d'infidelitats, passen per El forat de l'agulla i evidencien la fragilitat de l'amor davant l'engany.

—Relats, contes... ¿Com defineixes el gènere del llibre?
—És un recull de narracions curtes. Hi ha com dues línies: un eix fonamental que gira al voltant de la descomposició de la família i un altre, que són històries entrebancades pel mig, algunes amb finals sorprenents.

—¿Vol posar a prova l'amor?
—El que poso en dubte és la fidelitat. L'engany pot estar bé si es porta com un joc i les parts el poden assumir. Però quan la infidelitat ultrapassa el que està establert, aleshores ho arrossega tot. El problema és encara més complicat quan hi ha fills pel mig.

—¿Per això utilitza la veu d'una nena de tres anys?
—Utilitzo una nena, però es veu que, en realitat, sóc jo el que parla. El pretext és utilitzar una nena de tres anys, amb la seva ingenuïtat, que explica una discussió entre els pares en una fase molt avançada. La nena no es pot posar a parlar com ho fa ella; és el narrador qui la utilitza per explicar-se ell mateix.

—¿Diria que els finals són fatalistes o hi ha esperança?
—Són esperançadors. Són oberts i al mateix temps tenen una certa lògica. El final d'una narració curta ha de ser com una rúbrica, perquè en una narració breu has de posar molt en poc temps i en poc espai. Has de crear tensió i deixar (anar) tot el que vols en tres o quatre pàgines. El final no s'ha de veure fictici, ni ha d'expressar una mena de consell.

(Marta Ciércoles: Avui Cultura, 18 d'abril del 1996)