—Què hi ha de la vostra infantesa en el llibre?
—Molt, molt del que recordo. Els elements autobiogràfics pesen molt i els que he aconseguit recordar de la infantesa són els més honestos... Però com que hi ha personatges de ficció, el llibre és una novel·la, no són unes memòries... El que passa és que no sempre el procés memorialístic és fidel a la realitat. Quina realitat? Només coneixem la que recordem i la que recordem ens pot portar, de vegades, a algun engany.

—Tota la part corresponent al pare, amb un pare que se'n va a Guinea sol, a treballar, és inventada?
—No, és real. Jo vaig estar a punt de néixer-hi. El pare s'hi va estar vint-i-quatre, vint-i-cinc anys, com a enginyer tècnic agrícola encarregat d'una plantació de cacau. La mare va preferir tenir el fill a Barcelona per raons sanitàries..., i va tornar a la Península. Ja no va tornar mai més a Guinea.

—Les cartes de la novel·la no es van arribar a enviar, es descobreixen a casa del pare, després de la seva mort. Això també és real?
—Això ja és de ficció.

—I el personatge de la germana, distanciada del protagonista?
—És bastant copiat de la meva realitat. Hi ha personatges familiars que els extrec d'una realitat molt propera... Demano perdó per avançat per si a algú no li agrada com ha quedat retratat.

(Lluís Bonada: "He buscat en el meu passat una clau per explicar el present", El Temps, 3 d'abril del 2007)

* * *

Carles Decors va guanyar el premi Documenta del 83, amb la novel·la FM: Fragmentació Modulada. Dos anys després publicava el llibre de poemes Cicle d'acumulació. Després va abandonar la literatura i ara presenta un llibre de relats, El forat de l'agulla.

—Per què aquest silenci narratiu de més de dotze anys?
—Segurament perquè no tenia res a dir. Crec que no hi ha res pitjor que escriure sense haver acumulat experiència. M'he dedicat a unes altres activitats. A viure, a casar-me, a tenir fills, a fer la meva professió...

—El llibre parteix de la vostra experiència personal?
—Si dic que cal acumular experiència no vull dir que hagi fet una literatura dedicada a la meva experiència personal. Tampoc no ha estat un silenci molt premeditat... Però la vida m'ha portat a un cúmul d'experiències que volia sintetitzar. Algú ha dit que un llibre és un ajustament de comptes. Contra algú...

—Insistim: és un llibre autobiogràfic?
—No és un text estrictament vivencial. Hi ha molta ficció. Ara bé, l'experiència (en el text) és bastant important. La línia principal del llibre és la destrucció familiar, l'engany, la infidelitat, enmig d'unes altres històries que s'esquitxen, s'hi entrebanquen, i eviten el monotemisme.

—La crisi de la parella seria doncs el tema de tots els contes?
—No he volgut fer un tractat teòric o filosòfic sobre això. Sí que parteixo d'una parella en crisi, d'algú que enganya algú, problema que s'agreuja quan hi ha fills. En alguns contes miro de situar-me en el punt de vista femení, però el meu pes segur que hi compta... El que més m'ha importat és reflectir la sensació de buidor, rebuig i injustícia que significa el trencament de la parella, i en tot cas, la separació dels fills.

(Lluís Bonada: "L'agulla, com la dona, cus, uneix, però fereix", El Temps, 24 d'abril del 1996)

* * *

—Un títol amb referències radiofòniques, etiqueta 125 pàgines narrades en primera persona i densament atapeïdes d'individus perduts pels carrers... Entremig, sobre el collage de les misèries, la marginalitat, els drogoaddictes, els punkies, i la fauna plural de la ciutat, hi ha una història d'amor i desencís, de soledat urbana.
—Havia escrit alguns poemes, que és per allò que sempre es comença. Anava buscant la meva personalitat artística, quan vaig conéixer una dona que feia dansa. Em vaig adonar que aquella era una disciplina per a la qual havia fet tard. Vaig entendre que no tenia més remei que escriure i vaig començar la novel·la.

—Carles ha posat molt d'ell mateix i molt explícitament en aquesta obra, cosa que li ha estat criticada com un defecte de novell, que ell no justifica, però que explica quan fa un diagnòstic del temps present.
—Vivim la decadència d'un sistema de valors, el desencís de l'època industrial i la "postmodernitat" de la qual parlem avui no és més que la incidència d'aquesta situació en el context urbà, una incidència que es plasma mitjançant l'estètica més que no en els comportaments socials.

—El tema no sols li interessa sinó que el viu intensament.
—Fa uns anys, nosaltres, les generacions joves, trencàvem amb la família perquè fora hi havia oportunitats. Ara, amb atur i sense perspectives, els joves viuen amb la família, però molt al marge, trobant el seu espai en les clavegueres de la societat, en la droga...

—FM: Fragmentació Modulada es configura en molts aspectes com un homenatge a València, a la ciutat "bruixa i el·líptica" que aquest barceloní de vint-i-nou anys hi ha descobert.—A Barcelona és difícil eixir del propi ambient, dels cercles de relació, les capelles i els grups. València, per contra, permet una relació en cadena amb molta gent. S'hi fa més vida al carrer, i la gent es troba sense buscar-se. Hi ha allò que anomene l'eròtica dels desplaçaments, el gust per anar d'un lloc a l'altre i barrejar-te familiarment amb altres pel camí. La història i el passat  pesen allà com una llosa de responsabilitat. Ací, però, és diferent. Hi ha un clar desarrelament que, tanmateix, permet una sintonització àvida de les coses que vénen de fora.

—Actualment, Carles Decors treballa en un llibre de poemes que juga amb el tema de les transmutacions, l'al·lucinació i el lent ensorrament de la societat, amb l'objectiu de demostrar que encara és possible fer música i poesia amb els residus no reciclables. No és d'estranyar que una de les més importants experiències estètiques de Decors haja estat l'actuació del grup S.P.K.
—Van destrossar l'escenari i aconseguiren fer música. Avui funcionen els productes molt immediats. El futur passa desapercebut perquè no existeix.

(Adolf Beltran: "Una novel·la urbana", El Temps, 11-17 de juny del 1984)