El soroll del petit rèptil, de Carles Decors (Barcelona, 1954) és una altra novel·la sobre un home que un matí es desperta sense saber qui és, sense recordar què fa a l'habitació d'un hotel, ni tampoc identificar l'atractiva dona de cabells negres amb qui ha passat la nit. És un llibre sobre la identitat fragmentada i la necessitat de la memòria per configurar una adequada percepció del present. Ricard Rossich és un venedor de pisos que, com el protagonista de Memento, pateix la síndrome de Korsakov. La singularitat és que tots dos pateixen una crisi personal que no deriva directament o exactament d'un problema psicològic sinó fisiològic o patològic: en aquest cas, un cop al cap. El protagonista de la novel·la de Decors s'allotja a l'habitació 202 de l'Hotel Internacional de la Rambla de Barcelona un estiu de finals del segle XX. Quan es desperta, es repeteixen invariablement una sèrie d'esdeveniments: es mira la dona que jau al llit i intueix que és la mateixa que ha conegut a la Pedrera. Es dutxa, es vesteix i fa un ràpid recompte de les seves pertinences: la muda de roba, la colònia Varon Dandy, La muntanya màgica, de Thomas Mann, sense acabar de llegir. Quan surt de l'hotel, el recepcionista el saluda com si li volgués dir alguna cosa. Al carrer, atura un taxi i s'instal·la en un banc davant de la Pedrera, on sempre el portava de petit el seu pare quan sortien del partit de futbol. Una dona de cabells negres li parla, li demana que li faci de guia, ho fa, però de cop decideix deixar l'edifici de Gaudí, baixa a peu fins a la Rambla i, quan arriba al mosaic de Miró, torna a entrar a l'hotel. Records i paranoies. És interessant la topografia ciutadana, que inclou també el Palau de la Virreina i el Cafè de l'Òpera. Ricard és plenament conscient de la seva amnèsia i s'ha d'organitzar per resumir les seves vivències, tot i que de vegades l'espanta formar part d'una mena de "somni narcolèptic" en què apareix la figura de la seva dona, els records del seu matrimoni a la deriva i les paranoies de ser enganyat i abandonat. El torturen sobretot les escenes d'un viatge solitari a Indonèsia, amb una desconcertant experiència sexual i la visió, fora del seu bungalou, d'un gecko tokai, el petit i cridaner rèptil devorador d'insectes. Viu els moments com si ja els hagués viscut o, com el protagonista d'Atrapat en el temps, com si els hagués de reviure encara moltes vegades. Aquesta estructura circular, en forma d'espiral narrativa o d'esquema reincident que a cada escena va afegint obsessivament més informació es repeteix ben bé mitja dotzena de vegades. La narració és interposada: allò que llegeix el lector és la gravació del mateix protagonista en un reproductor de veu que porta una nota enganxada. "Porta aquesta casset sempre lligada al canell. Rebobina-la cada 20 minuts". O bé, a la segona part, és la lectura d'un sistema de notetes escrites al seu "quadern blau" que, per indicació mèdica, ha de portar sempre i rellegir contínuament.

(Xavier Pla. "Atrapat en el temps", Avui, 7 de febrer del 2009)

* * *

La literatura catalana, tan inquieta i tan atenta al panorama internacional, també ha prestat molta atenció a la temàtica de la memòria. I ara el veterà narrador Carles Decors ha provat sort en la matèria amb la seva nova novel·la, El soroll del petit rèptil. La novel·la narra la història de Ricard Rossich, un agent immobiliari que un bon dia es desperta en una habitació d'hotel al costat d'una dona... Ricard no sap ben bé qui és, ni qui és la senyora que jeu al seu costat, ni per què es troba a la cambra 202 de l'Hotel Internacional situat a la Rambla, ni... La novel·la és un èxit a l'hora de fer-nos entendre la tragèdia vital i identitària que experimenta qui ha perdut una funció important de la capacitat de la memòria. La tesi és correcta i està ben dosificada al llarg de l'obra. La narració flueix amb agilitat encara que aquest fet sigui paradoxal, perquè l'autor, per iniciar-nos en el kafkià espiral o cercle viciós que és la vida de Rossich, utilitza el recurs de les repeticions pràcticament literals de situacions fonamentals. La dotzena de repeticions és l'única manera possible de reflectir l'opressiu drama existencial de Rossich. El joc entre diferència i repetició, que diria l'enyorat Derrida, està ben dut. La creació dels personatges també és molt encertada perquè la història per força ha de girar a l'entorn del protagonista i els altres personatges secundaris han de ser meres presències. El ritme temporal i l'evocació de la topografia de Barcelona són efectes molt aconseguits.

(Sam Abrams. "Cadascú és la seva memòria", El Mundo, 19 de febrer del 2009)

* * *

Els indrets de la ment són massa recòndits i foscos, tremendament misteriosos... El protagonista d’aquesta història (Ricard Rossich) pateix la síndrome de Korsakov, una malaltia que li fa perdre la memòria i li produeix una total confusió entre present i passat... La memòria opera com ràfegues: un dia es desperta assegut a un banc enfront de la Pedrera, diria que acaba d’arribar d’un viatge a Indonèsia o potser ha sigut colpejat per la seua muller al cap quan aquesta estava amb un altre. D’altra banda, l’acompanya sempre un quadern blau... Cada moment ha d’estar fullejant-lo per no perdre el sentit de l’existència, sempre des de darrere cap endavant. Molt abans ha tingut un aparell lligat al canell que enregistrava les seues pròpies paraules... Com si observara el petit rèptil Gecko, Ricard pensa sempre en l’últim so, espera la pista que li porte a la clau d’aqueix trencaclosques que viu on les peces apareixen desbaratades i cal posar-les en ordre... Tanmateix la memòria ens aporta pistes falses perquè recordar és també confondre el present i el passat, la realitat i la ficció...

La construcció d’una novel·la d’aquest tipus és tot un risc: s’ha de composar una història i saber descomposar-la, reduir-la als petits fragments —tan petits com les tessel·les del trencadís del banc de la Pedrera— i construir una intriga a la manera policial. Aquesta que ara presenta Carles Decors és madura, sòlida..., entretinguda i trepidant. El lector ha d’endinsar-se amb tots els sentits a la recerca del món perdut, el món de Rossich que, a la fi, és un món massa corrent, massa habitual.

(Eva Soler. "Carles Decors ha escrit una història sobre la pèrdua de la memòria i la confusió entre present i passat", Levante, 29 de maig del 2009)